Translate

dissabte, 5 de setembre de 2009

Badia

Recordo que el primer tram tenia una certa pujada. Pel carrer, podien circular-hi vehicles però els vianants sempre tenien preferència. Per indicar l’espai reservat per caminar, les rajoles eren diferents, rectangulars però més grosses. Quan havien asfaltat per darrera vegada, van disposar-ho de tal manera que quan plogués, l’aigua convergís com un riu al bell mig del carrer. A la banda dreta, hi havia un parell de contenidors verds d’escombraries. A banda esquerra en la línea que separava l’espai dels vianants de l’espai dels vehicles una renglera de pals de ferro. Moltes vegades servien per que la canalla hi jugués; d’altres perquè algú seies a esperar. On acabava la quasi imperceptible pujada, moria un carrer a mà esquerra. Passats uns metres, a ma dreta naixia un altre. Just en aquella alçada hi havia un semàfor. Aquest indicava si es podia circular pel carrer o bé el seu accés era restringit només a vehicles d’emergència i veïns. Es feia així, ja que en el carrer hi havia una escola i els nens hi jugaven davant la porta o feien rotllanes. Per que algun espavilat no hi passés, hi havia un piló de ferro que s’aixecava a les hores d’entrada i sortida de l’escola. Una vegada passat el semàfor, en el costat dret del carrer, tot eren edificacions no gaire altes. La que més en tenia eren sis pisos. La majoria de les cases o bé eren prou noves o bé estaven restaurades. Eren d’arquitectura senzilla, sense gaire ornament. En la vorera esquerra havien els patis de l’escola, així que el sol arribava sense cap dificultat als balcons i finestres de les cases. De dia, el carrer era molt lluminós i alegre ja que s’omplia dels sons d’infants i ocells. Fins el final del carrer, a la mateixa banda de les escoles, hi havia plantada una renglera d’arbres. De fulles verdes i abundants tot l’any, havien crescut en poc temps. Formaven junt amb pilons i motocicletes un estrany decorat. En les xarxes dels patis h havien lligades un reguitzell de bicicletes de colors. De nit el carrer quedava il·luminat per fanals que sobresortien com braços dels edificis. El carrer era de pas però venia de gust quedar-s’hi.

Novembre de 2007