L’ombra és feta de filferros rovellats. Em persegueix i em rosega. És un pes al pit que m’ofega i em talla l’alè. Està entortolligada a tots els meus intestins i ha format nusos, petits tumors que em burxen. L' ombra que em llaga, que em prem fort per que no pugui agafar embranzida, que m’encrostona els desitjos. L' ombra que arrossego com un àncora de ferro, pesada i vella. L' ombra que a batzegades em trenca la son, que em xucla i regurgita. M’esmicola, em talla, m’asseca. L' ombra que s’arrapa a les espatlles i em prem el coll, m’emboira els ulls i em pren la força per fer un pas més. Ara l'ombra es comença esvair, com una boira verinosa, que poc a poc em deixa respirar, veure, pensar. Sé que puc sorprendre-la i desfer-me’n. Sé que puc escopir-la i vomitar-la. Ara ja sé que tinc forces per llençar-la lluny, trencar els mil braços que m’arrapen i abandonar-la. Ara sé que puc oblidar-la entre ombres patètiques i absurdes. Entre paràsits, que ja no viuen del seu hoste.