Translate

dimarts, 13 d’abril de 2010

Pedra

El vent acarona la pedra estesa a un llit d’arena blanca. Fràgil i perduda xiscla. La toco i està calenta de febre i de sol. La prenc amb dos dits i sembla que em somrigui. Ensalivada, la pedra s’esmuny de les meves mans i quan trenca l’ona es capbussa, torna despullada a un mar de paraules de sal. Cau la pedra i m’esquitxa de gotes silencioses i àcides, em mira des del fons, blanca i aigualida. La pedra fa tombarelles dins un mar que recula a l'horitzó, empès pel vent cansat. Rodola dins la bromera entre sorra i bocins de closques, algues i vidres de colors.
Qui diu que les pedres no senten la felicitat?

1 comentari:

Anònim ha dit...

és molt bonica!!