La cuina

La cuina era quasi un quadrat perfecte. No s’havia d’obrir el llum en tot el dia ja que la claror del pati entrava per una gran finestra. Ens agradava esmorzar a una taula petita que hi teníem encara que estiguéssim estretes. Quan ens llevàvem l’àvia feia els darrers preparatius per l’esmorzar i omplia els gots d’un suc que era ben vermell. El feia amb taronges sanguínies i nosaltres sempre rèiem imaginant que era sang o qui sap què. L’Anna menjava el pa només amb un raig d’oli, perquè deia que el pa amb tomàquet era moll. Una llesca de pa la menjàvem amb pernil dolç i l’altra, com un extra, amb xocolata. Sobre l’armari on es desaven els plats hi ha havia una planta gegantina que anaven retallant de tant en tant per poder obrir la porta. A la nevera hi teníem un munt d’imants, records d’excursions i viatges de l’avia i alguns dibuixos nostres. L’Anna era molt lenta menjant i jo em posava dels nervis amb la seva parsimònia. L’àvia si estava de bon humor cantava cançons antigues, però eren pocs els dies que ho feia. Tenia feina en preparar l’esmorzar i que quedés temps per fer-nos les cues, les trenes, o el pentinat que toqués aquell dia. A l’ hivern a la cuina feia caloreta. L’àvia es posava a fer el caldo ben aviat. Ens pixàvem de riure quan veiem que cremava les potes del pollastre per després treure-li la pell. Però jo preferia esmorzar a la cuina els darrers dies d’escola, a punt de començar l’estiu. Recordo la claror que entrava per la finestra, els xiscles dels ocells i les estones que em passava mirant com el vent bellugava la roba estesa.