Tinc al bell mig de l’esquena, a les espatlles, dos bonys, esbossos d’ales que em permeten volar. Somio que volo i sobrevolo, que faig tombarelles i suro en l’aire. Les ales m’enlairen i traço estels en el cel serè i blau. Faig zig-zag entre els núvols fúcsies i llisco pels llamps de tempesta. Tinc dos bonys a les espatlles, projecte d’ales de plomes retallades, sargides amb fils de colors, recosides després de cada trencadissa, després de cada caiguda. Amb els fils cuso les ales de paper de ceba i faig dibuixos de sols, cares somrients, fruites, marietes i dofins. Del bell mig de l’esquena, a l’alçada de l’espatlla, em neixen unes ales. Desplegades deixen passar la llum del sol, i projecten per on passo els dibuixos que hi porto tatuats, imatges que capturo i lligo a les ales. I quan planejo sobre les valls tenyeixo de colors els prats, pinto la bromera de les ones, esquitxo de naïf el teu poble, la meva ciutat. Ara asseguda al jardí vull volar. Només em cal tancar els ulls i desplegar les ales del somni.

Juliol 2010