Mar endins, estirada d’esquena fent el mort, la dona es deixa portar per la marea. Només sent la seva respiració. El cel és trencat. Franges que van del rosat més delicat, al lila del romaní, al violeta més intens. De l’horitzó, com si suressin sobre el mar, tres núvols. Leviten per sobre de l’aigua i mentre es va fent de dia, s’enlairen lentament. Són de color fúcsia intens, grossos, cumulonimbus distrets. Es van enfilant, per sobra de les línies de colors, tal qual es tractés d’una escala. La dona que està formada per tots els colors, ara els escup i queda buida de matisos sobre l’aigua negra del mar. Els núvols fúcsies es desplacen fins on és ella, just per sobre seu i la reguen d’ombres rosades. La dona es deixa portar mar endins, mentre es pregunta què l’espera quan els núvols es facin fonedissos i només sigui un punt a l’horitzó.