Si em deixo portar, oloro la salabró dels teus penyasegats i m'emmetzino de tots els teus silencis. La pell s'omple d'escates de plom que brillen sota el sol del desert blanc. Si em deixo portar, puc llegir la teva història a les restes que queden a la tassa que has pres cafè. T'oloro en la roba estesa del terrat, t'intueixo en la bromera que banya els meus peus. Són molt forts els lligams que em subjecten a tu, lligada amb el carenat dels records. Però de tant en tant m'escapo i ric sense pensar, parlo sense pensar, sento. Per uns moments em deixo portar i trenco l'esquelet de les pors. I quan sóc jo, sento profundament, sospiro tot sovint i em deixo portar, sense posar resistència. Intueixo tota la força que deso ben amagada. I en el meu cap pinto, retallo, esborro i dono color a tot el que sóc. Em deixo portar i escolto tots els teus silencis que criden i la boca es desplega en un somriure pla, blau, horitzontal i les vèrtebres semblen esclatar i deixen flonjo el cos, ingràvid. Si em deixo portar, m'escapo molt lluny i cada cop em costa més tornar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada