Fràgil i perduda xisclo. Penjada, com una agulla d’estendre, solitària a la corda nua, calenta de febre i de sol. Cega, com la mirada d’un ull sord, faig malabarismes al final d’una pestanya. Enfilada a la corba de l’esquena llisco lenta, molt lenta i m’enlairo de nou per quedar suspesa del fil dels teus silencis. Despenjada, com la pell flàccida dels records i ensalivada de les teves absències. Penjada de tu.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada