Translate

dissabte, 9 d’abril de 2016

Al.lucinada amb pell d'ocell

La alucinada con su “maleta de piel de pájaro”
huye de sí misma con un cuchillo en la memoria.
Alejandra Pizarnick

La dona arrossega una maleta folrada de pell d’ocell. Als llavis té una eterna mitja lluna. Els ulls són petits, com dos guionets. Volta pel barri fins que es fa de nit. Dorm en un caixer automàtic, envoltada d’insectes suïcides que xoquen als vidres. Dorm cada dia al costat d’una fortuna i ella no té res. El petit habitacle és el seu món. Amb un llapis molt curt, fa dibuixos als sobres i papers que troba a la paperera. Només un cada dia, perquè té por que se li gasti i no pugui pintar més. Quan troba a faltar el camp, tira l’alè al vidre i dibuixa margarides, flors que es marceixen quan es refreda el vidre. Viu en un món, un altre món i sembla que no ens vegi, que no noti la nostra presència. Desa a la maleta un peluix d’un pingüí. Li agrada per què és un ocell que no pot volar. Com ella. No es sent sola i no vol cap gos per compartir les puces ni que l’atabali amb lladrucs. Estima el silenci i escoltar com dorm la ciutat, el clic dels semàfors al canviar de color, alguna sirena llunyana que udola, el cruixir de les fulles dels arbres. Fa anys que no es mira la cara al mirall. Vol oblidar-la. Vol que no la recordin. Té por que li devorin el seu món, que la facin tornar. Per això s’amaga. Les bèsties del passat encara estant cercant-la.

Eva Jané