Translate

dissabte, 13 de gener de 2007

Tempesta


Tinc el cel sota els peus i quan miro enlaire, em fan pessigolles al nas les fulles dels arbres capgirats. Està a punt de començar la tempesta i puc sentir com l’electricitat dels llamps em traspassa, des de el taló, fins la darrera ondulació del cabell. En alguns moments m’he de tapar amb les mans les orelles. No puc suportar el càstig dels trons que ressonen. Sento l’estómac regirat. La tempesta finalment esclata i per les meves cames es comencen a enfilar degotims de pluja. Les gotes s’escampen per cada racó del meu cos i l’omplen de dibuixos humits. De tant en tant algun degotall conflueix, i en la pell se’m formen nusos que a la primavera seran flors. Els camins d’aigua s’han tornat serps que m’entortolliguen el ventre. Miro amunt i un tel negre i espès, retalla les serralades, i les muntanyes m’amenacen amb els cims tallants, esmolats ganivets de cristall. Els rius tornen als seus orígens, recollint el fang vermellós, arrossegant el verdet de les pedres arrodonides pel corrent, retrobant l’oxigen. Als meus peus, constel·lacions metàl·liques m’observen. Poc a poc s’atura el xàfec i l’escalfor del sol m’arriba tímidament a les cames. M’assec en el balancí de colors que ha format la llum i la pluja. És quan s’esquinça la tempesta quan m’agrada gronxar-me ben fort, cap amunt. És quan sento que toco de peus a terra. Quan acarono amb els peus, les poncelles que creixen al marge del camí.

Eva
Barcelona a 2 d’octubre de 2006