"Estimat:
M’entristeix no tenir notícies teves, quatre ratlles on m’expliquis que no m’has oblidat. Avui fa tres mesos que vas marxar i et sento molt llunyà. Cada dia que passa em trobo més sola i em vaig pansint, com les flors que vas recollir el dia que ens varem acomiadar. Recordes? Sé que havies de marxar per gaudir de la teva llibertat. Volia que fossis feliç embrancant-te en aquest viatge que tantes vegades havies somiat. Per les nits, al costat del meu marit, em pregunto què faràs. Estirada al llit, miro al sostre i t’imagino vigilant l’horitzó llunyà, prement ben fort el timó i deixant anar les veles per aprofitar el vent que bufa cap al sud. Estimat, he començat aquesta carta tantes vegades! He esquinçat el paper i n’he fet petits bocins de covardia. M’he eixugat les llàgrimes amb el palmell de la mà i he tornat a lligar paraules petites per explicar-te el més gran: espero un fill. Dintre meu creix el nostre fill. Teu i meu. Ningú en sospita res. Romanc en un silenci que m’està portant a la bogeria. No tinc notícies teves ni del teu vaixell i el neguit de no saber on ets i quina ha estat la teva sort em fa emmalaltir. T’espero cada dia al port, i sota el sol o la pluja, sento com s’omplen de llet els meus pits, com el nostre fill m’engreixa el ventre. No puc deixar de plorar i començo a oblidar l’escalfor de les teves mans i la salabror de la teva pell suada. Torna abans que els teus records es podreixin com la polpa d’una fruita madura. Abans que el nostre fill s’assequi com un pinyol. Abans que la melangia em corsequi i se’ns emporti a tots dos per sempre. Avui, ho confessaré tot al meu marit."
M’entristeix no tenir notícies teves, quatre ratlles on m’expliquis que no m’has oblidat. Avui fa tres mesos que vas marxar i et sento molt llunyà. Cada dia que passa em trobo més sola i em vaig pansint, com les flors que vas recollir el dia que ens varem acomiadar. Recordes? Sé que havies de marxar per gaudir de la teva llibertat. Volia que fossis feliç embrancant-te en aquest viatge que tantes vegades havies somiat. Per les nits, al costat del meu marit, em pregunto què faràs. Estirada al llit, miro al sostre i t’imagino vigilant l’horitzó llunyà, prement ben fort el timó i deixant anar les veles per aprofitar el vent que bufa cap al sud. Estimat, he començat aquesta carta tantes vegades! He esquinçat el paper i n’he fet petits bocins de covardia. M’he eixugat les llàgrimes amb el palmell de la mà i he tornat a lligar paraules petites per explicar-te el més gran: espero un fill. Dintre meu creix el nostre fill. Teu i meu. Ningú en sospita res. Romanc en un silenci que m’està portant a la bogeria. No tinc notícies teves ni del teu vaixell i el neguit de no saber on ets i quina ha estat la teva sort em fa emmalaltir. T’espero cada dia al port, i sota el sol o la pluja, sento com s’omplen de llet els meus pits, com el nostre fill m’engreixa el ventre. No puc deixar de plorar i començo a oblidar l’escalfor de les teves mans i la salabror de la teva pell suada. Torna abans que els teus records es podreixin com la polpa d’una fruita madura. Abans que el nostre fill s’assequi com un pinyol. Abans que la melangia em corsequi i se’ns emporti a tots dos per sempre. Avui, ho confessaré tot al meu marit."
1 comentari:
Hola Eva!
Ja estàs enllaçada al meu blog!!!
Un comentari... la lletra d'aquest post es massa petita... em costa molt de llegir... fes-la més gran, sisplau!!!!
Fins aviat i t'espero per allà.
Publica un comentari a l'entrada