Vessen milers de gotes esquinçades.
Cristalls d'aigua salada
que em fan sentir molla.
I surant sense direcció,
es dibuixen en la meva pell
milers de camins,
línees d’un mapa que tu ressegueixes
amb els dits.
La corba del meu desig
es dibuixa en intens violeta.
Els nostres cossos es confonen
amb l’escuma de les ones, i el mar
em torna a portar cap a tu.
Com nàufrags, rodolem
per apassionades espirals,
cavalquem sobre la bromera blanca.
Les manilles del desig em lliguen a tu
i passejo pel teu cos,
un cop darrera un altre.
En la teva pell només hi queden
reflexos del cel trencat.
La sorra és freda,
infinita.
He begut dels teus llavis
fins la darrera gota.
En el vèrtex del seny,
de la raó.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada