Dilluns al vespre

Ara que sóc en Tomàs m’escarxofo al sofà i canvio el canal de la televisió de manera aleatòria, mentre observo una mosca verda que xoca un i un altre cop al vidre de la finestra. Em miro distretament les cames i les veig tan peludes que de l’ensurt em llevo d’un salt. Una suor freda em fa amarar la cara i quan m’hi passo la ma, m’horroritzo pensant que aquella barba tan serrada no és meva. Sobreposat de la troballa, m’apropo al mirall i trec la llengua, blanca. És aleshores quan comprovo que un borrissol fosc, em mira descarat des de les foses nasals i les celles han deixat de ser una desfilada de punts suspensius.

Ja m’ho diu la meva mare: Nena, has de deixar la teràpia!