A voltes,
es sent partida.
Petits bocins de neguit
dracs d'alumini
que surten de la vagina
i roseguen.
S'intueixen les esquerdes
per on escapen les hores.
S'han omplert els forats
de records
que no es poden gratar.
Cèl.lules mortes
engrunes del jo.
Es descompon,
en mirallets de colors
que es fonen.
Quan es veu al mirall,
esmicolada,
és quan camina
per cercar l'escalfor del sol.
És quan bufa
per espolsar-se la por.
És aleshores
quan recorda qui és:
una persona en construcció.
28/01/2008
(Foto que he fet a una Sinagoga jueva de Barcelona 10/02/08)
2 comentaris:
Eva, perdona que et digui una cosa. Tu escrius molt bé. Transmets tot el sentiment del que escrius. En fi, crec que de tant en tant et passaré un comentari com per sota la porta per dir únicament una sola paraula:
Perfecte!!
Una abraçada
Te felicito! Tienes un blog precioso!!!
Esperanza Sanz
Publica un comentari a l'entrada