Todos están escuchándome y yo les estoy contando precisamente esto: el silbido de las 3 de la madrugada, la cama dura, mi vecino a quien querría empujar... Les hablo también prolijamente de nuestra hambre, y de la revisión de los piojos, y del Kapo que me ha dado un golpe en la nariz...; pero no puedo dejar de darme cuenta de que mis oyentes no me siguen. O más bien se muestran completamente indiferentes: hablan confusamente entre sí de otras cosas, como si yo no estuviese allí...Tengo el sueño delante, caliente todavía, y yo, aunque despierto, estoy lleno de su angustia; y entonces me doy cuenta de que no es un sueño cualquiera, sino que desde que estoy aquí lo he soñado muchas veces...Me acuerdo de que ya se lo he contado a Alberto, y de que él me ha confiado para mi asombro que también lo sueña él, y que es el sueño de otros muchos, quizás de todos...¿Por qué el dolor de cada día se traduce en nuestros sueños en la escena repetida de la narración que nadie escucha? "
Primo Levi, nascut a Torí i químic de professió, fou deportat al camp d'extermini d'Auschwitz a començament del 1944. Fou un dels pocs que aconseguí sobreviure a la matança final quan els alemanys desallotjaren el camp perseguits per l'exèrcit soviètic. El llibre "Si això és un home" és la seva primera descripció del procés físic i psíquic de destrucció d'una persona. La vida quotidiana del Lager (camp) i les vivències del Häftlinge (presos) són vivament descrites: l'impacte del moment del tatuatge; els repetits moments de nuesa, treball, fam i fred; el definitiu moment de la Selekcja (selecció dels que havien d'anar a la cambra de gas). El 1987, gairebé cinquanta anys després de sortir del camp d'extermini, després d'haver donat testimoni en diferents llibres, en conferències i xerrades per a joves, Primo Levi es suïcidà.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada