Translate

dilluns, 27 de juliol de 2009

A l’hora del cafè tots canviem de lloc mentre bullen diferents converses. M’assec al seu costat, i s’acosta ben a prop i m’esgarrifo al sentir quan em rossa la pell. És un gest lleu però la sensació humida em queda enganxada a la pell. Miro com tira endarrere el cap i riu. Pren la meva copa, d’una forma lenta, i la gira fins a trobar el lloc on un moment abans he dipositat els llavis. M’observa mentre beu poc a poc, i no aparta la vista dels meus ulls. Penso que ha perdut el seny! Però dono un cop d’ull als que seuen al voltant de la taula i crec ningú s’ha adonat. Entre el guirigall de converses, em sento dins d’un oasi. De tant en tant, somric, assenteixo i de nou aixeco la copa per fer un altre brindis però no sé què em faig. Es passa la ma pel coll, amb la punta dels dits, fins arribar a la barbeta i després a la boca entre oberta que ressegueix una vegada i un altre. Sembla que ningú s’adona del neguit que sento. M’adono que tinc l’esquena xopa i em retiro un moment per anar als serveis, just en el precís moment que fa el mateix. Sense dir-nos res caminem cap al fons del restaurant i baixem l’escala. Vaig darrera seu i em fixo en el naixement del cabell, en la seva ma agafada a la barana. Entro corrent al bany i m’afanyo a refrescar-me per sortir i tornar ràpid cap on és la taula. Aquesta vegada sento com sóc jo qui va davant i em segueix, sento com m’observa, com em repassen els seus ulls. El tram d’escala està a punt d’acabar i m’aturo en el darrer esglaó. Lluito per saber si m’he de girar o seguir caminant. S’atura i sense trencar el silenci, diposita la seva ma calenta sobre la meva que ha quedat subjectant la barana. Només un parell de segons i la retira deixant-me una carícia. Sento un lleuger mareig i l’ impuls de donar-me la volta per veure la seva cara. Per dir prou. Per saber on vol anar a parar o potser per apropar-me d’un salt i mossegar-li el llavi i llepar-li el coll. Però no faig res i segueixo caminant fins arribar al reservat on ens esperen per fer un nou brindis. Prenc la meva copa, l’alço i faig un cop d’ull ràpid per trobar una cadira lliure per escapar. Just en el moment que m’apropo, la cadira s’ocupa i lentament torno a la meva. No vull aixecar els ulls per veure els seus. Al seure, m’endinso en el meu petit oasi de nou i provo de tranquil·litzar-me fins que la seva veu em sorprèn i em torna a captivar. Xiuxiueja alguna cosa que no entenc, s’acosta una cigarreta als llavis i l’assenyala per si puc encendre-la. Apropo l’encenedor i al fer una pipada i prendre el paper, em llença el fum a la cara. Ric, però em tremolen les cames i tinc l’estomac regirat. Si per un moment ens quedéssim a soles li arrancaria la roba, i ens llençaríem sobre la taula, damunt de les tovalles plenes de taques de vi que no marxen, i d’un cop de ma apartaria les copes i ampolles que anirien a parar a terra fent una gran trencadissa. Però la vetllada acaba i la nit queda oberta com les meves ganes. Ens acomiadem a la porta del restaurant, uns van cap al pàrquing i d’altres aturen un taxi. Jo camino sense rumb, com moltes altres nits. Del desig només queda el rastre, com les taques a les tovalles.