La dona està aturada al centre de la sala. La sala és al bell mig de l’habitacle que alhora és l’epicentre de l’edifici. La dona només belluga les mans i cabdella i descabdella una corda blava de cuir. Sense adonar-se les mans se li van tenyint de blau, primers els dits, després les ungles, els canells. Veiem com passa el temps per que l’ ombra s’arrossega i s’allargassa pel terra blau de la sala. Ara la dona és quasi tota blava. Es va tenyint lentament de blau: braços, maluc, talons. Ja no queda quasi res que no sigui blau. L’ombra ja no pot ser més allargada i la dona ja és tota blava. Quan l’ombra desapareix, el terra blau de la sala la devora. Ara tot, és un tot blau. Només un lleu soroll, una remor de mastegar, un assaborir. Un rot.