Recordes?

La ciutat era un oasi de solitud. Despertava cada matí desitjant ser més a prop teu, però tu vivies absent, surant en una gran mentida. Observàvem l’horitzó i vigilàvem qualsevol petit canvi. Des de la finestra veiem un far llunyà i comptàvem els minuts de foscor. Els teus ulls sempre tenien la mirada escrutadora de qui vol anar més enllà. En un mapa cercaves dreceres que ens portessin a altres contrades, però mai vàrem sortir de la ciutat. No ens vàrem adonar que estàvem sols, que en el nostre món no hi havia ningú més. Jo romania hores i hores estirada al sofà, suspesa en la vigília. Qualsevol gest teu em feia somriure i m’omplia de ganes d’enlairar-me i volar. Però tu eres terra, enganxat al present, i estaves lligat a les arrels de la immobilitat. Jo era aigua, i m’esmunyia entre les tiges d’un futur que podia tocar només estirant la mà. I a la ciutat, en la nostra illa de rutines, miràvem de sobreviure. Mentre els desitjos onejaven en calma, estàvem sols, i només es sentia el brunzit de la nit d’estiu.