Orquídea

Si em deixo portar, oloro la salabror dels teus penya-segats i m’emmetzino de tots els teus silencis. La pell s’omple d’escates de plom que brillen sota el sol. Si em deixo portar, puc llegir la teva història a les restes que queden a la tassa que has pres cafè. T’oloro en la roba estesa del terrat, t’intueixo en la bromera que banya els meus peus. Són molt forts els lligams que em subjecten a tu, lligada amb la cadena dels records. Però de tant en tant m’escapo i ric sense pensar, parlo sense pensar, sento. Per uns moments em deixo portar i trenco l’esquelet de les pors. I quan sóc jo, sento profundament, sospiro tot sovint i em deixo portar, sense posar resistència. Intueixo tota la força que deso ben amagada. Sóc com una orquídea blava.I en el meu cap pinto, retallo, esborro i dono color a tot el que sóc. Em deixo portar i escolto els teus silencis que criden i la boca es desplega en un somriure pla, blau, horitzontal. Les vèrtebres esclaten i em deixen flonjo el cos, ingràvid. Em deixo portar i m’escapo molt lluny.

Cada cop em costa més tornar.