S'escapa una llàgrima. El jazz batega als polzes. És una melodia cargolada, relligada cap a dins. I la llàgrima s'allarga, s'estira i deixa un rastre salat a la pell. La melodia i la llàgrima fan una terenyina fosca, d'olor a vell. S'encén una espelma i es fa la llum mentre el saxo vibra i s'ilumina l'estança. Una llum daurada s'enganxa a les hores baixes i un petit sol fa claror. La música és imperceptible, un lleu brunzit. A l'estomac una sensació tèbia, una lleugera esperança. Demà, no plorarà. 


Foto d'Eva Jané