I perquè?
Es va escapar la sorra entre els teus dits.
Bocins de somnis que el vent es va endur.
En cada petjada vas omplir una part de mi.
La duna de la vida no escombrarà les restes.
A la matinada no quedarà res.
I jo,
encara
t’esperaré.
Per a tu, Manel, siguis on siguis.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada