Translate

dijous, 3 de juliol de 2008

Desastres quotidians

“Tot va començar amb un número equivocat, el telèfon va sonar tres cops durant la nit i la veu a l’altra banda va demanar per algú que no era ell...”

L’home del sisè primera, es va quedar mirant el sostre grogós, mentre fumava una cigarreta. S’havien equivocat. Quan més hi pensava, més creia que la veu l’hi era coneguda. En Joan Garcia? Aquell mal parit! Li va fer passar magres a l’escola. Aquell noi llefiscós i rabassut li prenia cada matí l’entrepà i ell no sabia què fer per evitar-ho. No havia pogut oblidar la por que tenia cada matí al anar a l’escola. A pesar dels anys que havien passat, el recordava perfectament. La seva cara era com el mapa de la lluna: plena de cràters. Les celles exageradament poblades i les mans grosses com ventalls. Encara tenia una cicatriu a la cella, fruit d’una baralla als gronxadors de pàrvuls. En Joan Garcia però, havia desaparegut de la seva vida quan van acabar l’ensenyança obligatòria. S’havia posat nerviós amb les trucades i com vivia sol no tenia a ningú per a comentar-ho. L’Eladi Cirera, era un altre possibilitat. De fet ho hauria entès: li va prendre la xicota: la Cinta. Des del dia que la va veure va perdre el nord. Els seus cabells rinxolats brillaven de tal manera que a classe es distreia sovint. L’atzar va fer que s’asseguessin junts al laboratori. Ell, estant al costat de Cinta no podia dir ni una paraula, i en prou feines podia evitar que no li caiguessin de la ma les provetes d’experimentació. Va ser el motiu de que aquell estiu s’hagués de quedar a recuperar química. El Sr. Jacint no estava per contemplacions ni romanços. Què en sabia ell de l’amor? No va parar fins que Cinta es va decidir per ell. Els seus pares li van trobar una feina a la piscina. Així que aquell estiu estudiava química i observava com Cinta cada dia tenia un color més daurat a la pell. Els primers dies ell la mirava de lluny, la guaitava mig d’amagat. Li agradava escoltar com reia, el moviment de les mans quan parlava. L’Eladi Cirera sempre era a prop. La mirava com si fos un premi. Es va adonar que mai es banyava. Aquella va ser la seva perdició: l’Eladi no sabia nedar. Des de aleshores, cada dia, quan acabava la feina, feia mil piruetes saltant del trampolí i abans de capbussar-se. De fet, mai va saber com no es va trencar el coll. Cinta no va poder deixar de mirar-lo i admirar-lo, fins que es va enamorar. I l’Eladi de la Nikki, una noia japonesa, menuda i molt riallera que havia vingut d’intercanvi i que va fer que s’oblidés en poques hores de la seva xicota. No. L’Eladi no podia ser. Cinta després d’aquell intens estiu on la química va ser decisiva, va marxar amb els seus pares a viure a Terol. Potser, només havia estat equivocació. Aquelles trucades l’havien desvetllat. Va mirar al despertador i els números blaus el van fer amoïnar. Aviat s’hauria de llevar. Ostres! En Fonoll! El primer cap que va tenir al súper on va anar a treballar. Aquell home va ser un dels pitjors accidents de la seva vida. Garrepa però extremadament polit. La bata blanca feia mal als ulls només de mirar. A ell però, li devia tallar el pernil, prim, com paper de fumar. Quan es va adonar que no li pagava el sou sencer, si no que cada mes es quedava uns bitllets del seu sobre, no ho va poder evitar. Li va punxar les quatre rodes del cotxe. Però qui anava a pensar que l’home era insomne i es passava les nits al balcó? En Fonoll, però, ara seria molt gran i aquella veu que l’havia despertat era d’un home més jove. Va donar dos cops espantant un mosquit que el rondava, sense èxit. El fibló es va clavar just al costat del llavi i al moment, se li va inflar. Melcior Carulla va ser el sargent “chusquero” del servei militar que el va martiritzar a Sant Climent Sasebas. Ell, quadrava per edat i podia ser “la veu”. Segurament encara recordava quan li va prendre tota la roba de la tenda de campanya a unes maniobres. Va haver de sortir despullat de la tenda, tapant-se les parts amb una revista de dones despullades. No es va saber com, però va saber que havia estat ell. Així que es van desencadenar una sèrie de fets que es van traduir en càstigs i venjances fins que es va llicenciar. Un cosí germà del mosquit que l’havia picat, va volar en picat sobre el seu nas. Al notar la seva presència va voler espantar-lo amb un cop de ma. Amb tan mala fortuna que la cigarreta va caure al llit entre les cuixes. Els llençols, potser perquè eren de marca bona, es van encendre en un parell de segons, socarrimant el seu pel púbic. Es va llevar d’un salt i prenent el got de la tauleta de nit, va llençar ràpidament el contingut. L’ensurt havia estat molt gran i de totes maneres no havia pogut evitar que el mosquit el piqués. Va mirar el llit. Els llençols mig cremats i molls i després les xifres blaves al despertador. No es podia treure del cap la trucada i aquella misteriosa veu. No volia perdre temps i va anar cap al sofà del menjador per aprofitar el poc temps que li quedava per dormir. De camí es va aturar a l’armari, per baixar una manta del prestatge. L’apòs de planxar li va caure a sobra, picant-li el cap amb contundència i deixant-lo mig estabornit. En aquell moment no sabia què li feia més mal i després de dos renecs es va posar a plorar.

En Ramon Cremades no podia dormir. Havia provat a fer tot allò que et recomanen alhora d’anar al llit: no posar-se nerviós, fer un pipí, contar ovelles, tindre l’habitació ventilada, no beure begudes excitants i no menjar gaire per sopar. Però així i tot, les hores passaven al seu despertador de xifres vermelles. Portava sis nits sense poder aclucar l’ull i ja no ho podia suportar. Escoltava la ràdio tota la nit i a un programa hi parlava un especialista en psicologia que donava consells i s’hi podia fer consultes en directe. Després de sis nits de provar-ho i no poder dormir es va decidir per trucar. Va prendre nota de memòria del telèfon i el va marcar. “El Sr. Octavi de la Pau?” Una veu mig adormida li va contestar que s’equivocava. Va penjar avergonyit d’haver molestat algú a aquelles hores. Però n’estava segur. Havia marcat bé. Ho va tornar a provar. De nou, una veu, aquest cop amb to d’emprenyat va dir que s’equivocava. Per tercer cop ho va provar i “la veu” el va engegar a pastar fang. En Ramon Cremades va reconèixer la veu. Era el seu veí, el del sisè primera. Quina casualitat! Com podia ser! No hi tenien amistat, només es saludaven com a bons veïns quan es trobaven al replà. En algunes ocasions fins i tot havien parlat del temps a l’ascensor. Si l’havia despertat i l’havia reconegut seria un gran problema. Potser es queixaria a la propera reunió de veïns. Va pensar que el millor que podia fer era donar la cara. Es va rentar la cara, es va pentinar i es va cordar bé el batí. Va agafar una ampolla de vi i unes ametlles, no es podia presentar amb les mans buides, i es va dirigir cap a la porta del sisè primera. Abans de picar a la porta va sentir un gran cop, dos renecs i algú que ploriquejava. No sabia si tornar endarrere però finalment va picar fluixet a la porta. Els plors van parar i es van sentir unes passes silencioses acostar-se a la porta. Es va obrir i va veure al veí amb els llavis inflats, el nas boterut, els pantalons cremats a l’entrecuix i un gran bony al cap. Realment era una imatge esfereïdora! No ho va pensar dos cops. El va fer seure al menjador i va regirar la farmaciola cercant el que li calia per curar-lo. Ara podia posar en pràctica tots aquells cursos de primers auxilis. Després de netejar les ferides, de fer-lo posar un altre pijama, canviar els llençols del llit i ventilar l’habitació, es va sentir millor. Sentir-se útil era una fantàstica sensació!

Al sentir que picaven a la porta es va quedar parat. Es va eixugar els mocs a la màniga i lentament com va poder es va acostar a l’entrada. Li van venir al cap, en Joan Garcia, l’Eladi Cirera, el Sr. Fonoll i fins i tot en Melcior Carulla, el sargent “chusquero”. Qualsevol d’ ells, podia estar a l’altra banda de la porta. Va mirar pel forat i va veure al veí. El veí del sisè segona. Què volia aquelles hores? Potser l’havia despertat amb tant soroll? A ell que no li agradaven els problemes va pensar que era millor obrir i saber què volia. No volia ser la riota en la propera reunió de veïns. Aquell home que quasi bé només coneixia de dir-se bon dia, el va curar, li va arreglar el llit i el va fer sentir millor. Després va obrir una ampolla de vi que havia dut i va portar de la cuina un parell de gots i un vol amb unes ametlles. Van estar xerrant una bona estona asseguts al sofà, com amics de tota la vida, fins que els va venir la son.

A l’escala estan fent obres. Als dos inquilins del sisè els han donat el permís per fer que els pisos es comuniquin. Ara un ja no es sent sol i l’altre té a algú per tindre-hi cura. Tots dos dormen com a soques.

1 comentari:

Anònim ha dit...

Molt divertit!
David