En somnis veig que el paisatge corra més que jo. Els arbres són taques verdes d’ on pengen paraules, idees. Allargo la ma per agafar-ne una i només aconsegueixo arreplegar una “e”. És minúscula i escarransida. La pinto de blau, li lligo una corda i la trec a passejar. La gent m’atura per acaronar-la. M’adono que necessito més lletres per no quedar-me en blanc.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada