No sé quan he començat. El món roda i jo amb ell, i vull parar, un minut. La roda gira i gira i jo vull deixar de caminar, trobar la línia blava pintada al terra, on comença i acaba tot. Primer el sol em crema les espatlles i a la llunyania veig un vaixell petit, en prou feines visible. Tanta claror als ulls em fa parpellejar. Lluito amb el blanc de cada raig i segueixo caminant, posant un peu davant de l’altra. Camino per sobre de les petjades d’altres que ja han fet el mateix camí, però miro endavant i no hi ha ningú. I el vaixell sura per sobra les ones metàl·líques. Vull parar però la mateixa inèrcia em fa seguir endavant. Esclaten els núvols i la pluja fina m’ha deixat xopa. Refresca. L’aigua em cau cara avall i no sé d’ on he tret forces per tirar endavant. Vorejo el penya-segat i vigilo on poso els peus. L’herba, les pedres, jo, tot és moll. No sé quan vaig començar a caminar. Potser camino des d’abans de néixer, abans d’aprendre a fer passes. I no sé perquè camino. Potser per no aturar-me, per que si em paro, cauré. No vull perdre l’estela del vaixell. Les veles ben inflades i l’aire el fan avançar més ràpid. Sento que no es pot escapar, que segueix un rumb que em durà a la sortida. Dues vegades caic de genolls però tan bon punt m’espolso segueixo endavant. En cap moment giro el cap. Em fa por saber qui pot venir darrera, qui em segueix a uns metres. No sé quan he d’aturar-me però quan arribi ho sabré. Ara el cel s’obra de nou i a la llunyania, enmig del mar turquesa, veig les dues illetes blanques de sol. El vaixell navega molt a prop i sembla que les hagi de tocar. No sé quan vaig començar a fer camí, no ho recordo, i les forces minven i miro endavant mig cega de sol i ràbia. Faig les darreres passes mentre no perdo de vista el vaixell. Parar és morir.

13/05/2009 ("deambular")
Foto de Erik Johansson