Translate

dijous, 1 de juliol de 2010

Relat de la família Ginzburg

“En un cuartito los dos, veneno que tu tomaras, veneno tomaba yo.”

Kiko Veneno


Les nenes i la mare ballen un tema dels vuitanta. L’oncle assegut al sofà riu i segueix el ritme amb mans i peus. El menjador és ple de claror que entra pels finestrals oberts. Fa olor a dissabte i a sofregit per l’arròs. La senyora Roser se’ls mira des de la porta de la cuina mentre s’eixuga les mans amb un drap de rus. Han apartat la taula i arrambat les cadires fent molt de soroll i li fa mal el cap amb els xiscles i riures de les nenes. Amb tantes desgràcies que han passat en aquella casa no perden ocasió per fer xerinola, tota la feina està molt endarrerida i la taula per parar. Ella ho ha de fer tot i no és poc en una casa que hi viuen cinc. Bé, quasi sis, perquè l’avi no deixa de venir setmana sí, setmana també. A la senyora Roser al començament l’avi no li queia malament ja que només venia de tant en tant a veure el fill i la jove. Després van néixer les nenes, dues nenes bessones i idèntiques, i les venia a veure carregat de peluixos i ampolles de colònia. Més tard, quan va marxar el seu fill amb aquella donota brasilera sense avisar ni donar explicacions, l’avi anava un dia o dos cada setmana per saber si els hi mancava alguna cosa i eixugar la seva vergonya. I quan no eren prous en aquella casa i Remei havia de fer tota la feina ella sola, l’avi els va portar aquelles bèsties, una iguana i un peix tropical per fer-los companyia a les nenes. Aquells animalots tenien una cosa en comú: el menjar que es cruspien feia olor d’ous podrits. Al començament com li passa a tota la canalla, a les nenes els feien gràcia i netejaven el terrari i tenien cura dels filtres de la peixera però les setmanes van passar, igual que l’ interès de les bessones pels animals. L’avi arribava prop de les dues, acollit pel riure i les abraçades de les nenes, amb el diari sota del braç, fent olor de colònia i amb un detall per la nora. Un dia eren unes flors, un altre unes xocolatines o un llibre. Remei sabia que feia temps que aquell home estimava a la seva jove. Irremediablement. Només ella s’havia adonat. I volia que seguís tot així, en secret, perquè allò portaria a una desgràcia i a xerrameques de veïns. Aquella insistència de l’avi li semblava malaltissa, no deixava d’anar a veure-les ni una setmana. La noia encara era jove i després de trobar-se abandonada a càrrec de dues filles, després de refer-se, havia començat una nova vida. Sortia de tant en tant amb els companys de feina, havia recuperat alguna amistat de la seva joventut, es feia amb un grup de mares de nenes de l’escola, en definitiva, vivia la vida i gaudia del temps lliure que li permetien les nenes. Ella mai s’hauria fixat en el seu sogre i per ell només podia sentir agraïment.


L’oncle també vivia a la casa i havia estat de gran ajuda. De fet, la casa era d’ ell i quan la neboda es quedar sola, amb les dues nenes, ell les va acollir sense comentar res a Remei que era qui havia de fer més feina. L’oncle adorava a les nenes, i era de les poques persones, junt a la mare i Remei que les distingia. Les portava a l’escola i a la tornada els donava un cop de ma amb els deures sense cap dificultat, ja que era un home molt culte, que mai deixava d’estudiar ni de llegir. Havia viatjat pels cinc continents i conegut molta gent, de tots tipus. Per això sempre els tenia històries preparades. Remei sospitava que algunes coses que explicava a les nenes, ell hi afegia salsa i exagerava, !Però tan era¡ Les nenes gaudien i ella també. Li agradava escoltar, des de la cuina, els relats de viatges a llocs llunyans i s’exaltava quan escoltava alguns tràngols que havia passat l’oncle però que feliçment se n’havia pogut escapar. Algun dia Remei s’havia desconcertat a l’adonar-se de que quan ningú la mirava, ella l’observava. Aquell home era molt ben plantat, feia goig per polit, per educat. Si no fos perquè sempre havia de feinejar i no portava roba maca ni s’arreglava, potser s’ hagués fixat en ella. Però allò eren bajanades que no portaven en lloc.


La música sona fort al menjador però Remei que està observant com ballen recolzada a l’embà de la porta de la cuina, sent l’ intèrfon i va a obrir a l’avi. Deixa mig oberta la porta de l’entrada, s’acosta a la cuina i avoca l’arròs a la cassola. Sempre ho fa així, quan arriba l’avi i mentre puja amb l’ascensor ella tira l’arròs, posa ben fort el foc i mira el rellotge per comptar els vint minuts que trigarà en estar llest. Després de les abraçades i petons amb les nenes, la brometa gastada d’endevinar qui era qui, les preguntes retòriques i l’encaixada de mans entre els dos homes, Remei com sempre ha de ser la dolenta i dir que ja n’hi ha prou i que la festa s’ha acabat. L’avi mira a la jove de resquitllada. Remei, el veu com observa la silueta de la seva mestressa, retallada pel contrast de claror que entra pel finestral. No li agraden gens aquelles mirades de vell verd. La noia surt al balcó, es recolza a la barana de ferro forjat i mira al carrer. L’avi per un moment sembla aguantar la respiració i Remei veu com li canvia la cara. Què donaria per saber què pensava aquell home. Per saber si alguna vegada hauria tingut valor per parlar-li del seu amor. Remei que mai s’ha atrevit a preguntar res a la seva mestressa el mira a cua d’ull. Li preocupa aquell rictus que té l’home a la boca, aquell mig somriure que per un moment li fa la cara lletja, la mirada intensa sense parpellejar com si la volgués travessar. Només és un moment perquè de sobte l’avi, com si s’adonés que l’observen, se l’il·lumina la cara de nou i li tornen a brillar els ulls amb la visió de la noia, tan guapa, tan jove encara. Remei sent el senyal horari de les dues i pensa que s’ha d’afanyar sinó dinaran molt tard. S’ha de posar la taula i les cadires a lloc i l’oncle s’aixeca d’un salt, sense que li demani ajuda. Els dos agafen la taula pels costats i quan l’estan acabant de posar centrada, ell diposita la ma sobre la d’ella. Només ha estat un instant, però suficient perquè a Remei li rodi el cap. Retira la ma fent veure que no ha passat i no el vol mirar perquè no vegi que s’ha posat vermella. Marxa d’una revolada a la cuina, mentre encara sent el contacte de la ma, i sacseja la cassola com si li anés la vida. Mira el rellotge per tenir cura del temps que ha passat. Remei ha de vigilar que no se li covi l’arròs.