Vànova

Em vaig ajupir per posar bé la vànova i alguna cosa em va tibar. Em vaig quedar com un quatre, travada i entortolligada. En aquell moment, el dolor a l’esquena era mortal. Em vaig sentir com si fos una titella i algú, des d’alt, estirés el fil que em bellugava la cama. L’esquena em va quedar encarcarada i em sentia trencada per un dolor de ferro roent. Riu-te’n d’un trist mal de queixal! I quan et veus així, com una essa, com un cuc i no et pots bellugar, voldries acabar allà, en aquell moment, acabar amb aquell dolor. Agafada a aquella vànova passada de moda que sempre has pensat tirar i mai trobes el moment, et deixaries perdre, voldries morir. El dolor a la maleïda cama no et deixa ni ajupir-te ni incorporar-te, i penses que si poguessis, te la tallaries. El mal a l’esquena és pitjor. Penses que aviat et passarà, per que el dolor ha de tenir un límit. Ha de minvar, sinó et moriràs. El telèfon sense fils és on sempre, lluny, i no pots avisar a ningú. I tu, immòbil, estàs feta un nyap, amb la camisa de dormir més lletja i vella que tens i pensant que quan vinguin a ajudar-te, per que un moment o altre quan et trobin a faltar algú vindrà, et trobaran en aquella posició tan poc encertada, tan poc decorosa, ensenyant mitja natja per que sents tan dolor, et fa tan mal, que ni goses estirar la ma per tapar-te el cul. Et preguntes quan et deixarà de fer mal i et jures que tiraràs la vànova i la camisa de dormir.