Translate

divendres, 1 d’octubre de 2010

Mires l’horitzó sense parpellejar, No et vols perdre un llamp ni la claror que il·lumina la nit. L’aire és salat, net, arriba a tu des de la profunditat més fosca del mar. Aigües negres on els peixos han perdut el color, han quedat cecs. Només es belluguen deixant-se portar pel corrent. Mires la platja i les pedres són cantelludes. El temps ha polit i retallat el seu perfil original. Han perdut les rebaves i els records d' altres mars. Sense descans, reben la carícia de les ones i la bromera els fa pessigolles. Les pedres tan blanques anuncien en la foscor, el límit de la platja. La cala està retallada per un bosc de pins negre nit. Han perdut el verd fluorescent que els pintava. El vent passa lleuger entre les branques i xiula una melodia que embriaga, com traïdors cants de sirena. El mar és una bassa d’aigua gruixuda, metàl·lica. Els ulls ressegueixen el paisatge i a l’horitzó segueix l’esclat de llum. La tempesta s’apropa i s’instal·la, lentament. En algun bocí del nostre estiu, mentre mirem junts l’horitzó, sense parpellejar.