Passen les hores mortes, minuts que ja perden l’empenta. El dia s’enfila a l’horitzó, mentre els rajos de sol despunten entre els núvols. La llum obliqua arriba als dits dels peus i juganera, m’escalfa les ganes. Sol blanc que pinta cada racó, cadascuna de les pedres. L’aire de la nit queda enrere i la sal s’enganxa a la pell, formant escates, petites fileres de records de tantes matinades en blanc. Passen les hores mortes i el sol llisca per la pell bruna i pinta de mar tots els racons. I tinc sol al melic, a la corba de l’esquena, a cadascuna de les pestanyes. Cada núvol és un record, alguna veta de memòria que pinta l’horitzó. Cotó fluix de dies bons i dolents, de nits llargues, gaire bé infinites. De nusos, i fils, cintes que ens uneixen als somnis. Els pensaments es perden entre núvols arrodonits, plens d’aire calent i paraules perdudes. 

14/08/2010