Translate

dilluns, 25 de juny de 2012

Relacions personals

El primer dia de feina a l’empresa de telemàrqueting, em van assignar el cubicle 302. Vaig baixar en l’ascensor acompanyada dels homes de seguretat fins a la planta -3, carregada amb la meva maleta, els auriculars, la carpeta de les comandes i el bolígraf verd. En el llarg passadís vaig cercar el número a la porta. No sabria dir les mides de l’habitacle, però just cabia el llit, el lavabo i la pica, la cuina, la taula per treballar, el tamboret i un armari d’un cos. En un parell de dies ja m’havia fet amb el sistema i les vendes no m’anaven malament. A l’ arribar divendres vaig acceptar la invitació del matrimoni del 304 que feia un sopar de veïns. Els nens van ser els que em van venir a rebre a la porta. Em vaig quedar parada de veure que el seu cubicle era més gran. Jo pensava que tots eren igual, però el del 384 em va explicar que n’havien de tres mides segons l’antiguitat que tinguessis a l’empresa. Vaig preguntar al nen més petit per l’escola i em va dir que feia primer curs en el cubicle 303. La dona xinesa del 392 em va preguntar per les vendes i em va dir que si m’esforçava em podia treure un bon sou. El sistema era bo: no es perdia temps en trasllats a la feina i al viure en el lloc de treball estalviaves diners de lloguer, llum, aigua i si eres insomne podies posar-te a treballar en qualsevol moment de la nit. Li vaig preguntar si no trobava a faltar la seva vida anterior i em va dir que no, que mai havia estat tan feliç.

L’endemà, en el meu cubicle, de tant en tant sentia una veu. No era cap dels meus veïns. Vaig pensar que la veu venia de la reixeta que hi havia prop del sostre. Ja m’havien parlat dels del segon pis. Al vendre més, tenien una altra categoria i estaven organitzats en cubicles més luxosos en el nivell -2, un pis més amunt. Aquella veu, ni greu ni aguda, em distreia i em feia les hores més curtes. I un dia em va parlar. Ben aviat varem connectar: primer em donava consells de feina i després idees per tancar més vendes. Aviat ens varem fer amics i parlàvem de tot el que faríem quan jo pugés a la segona planta i no haguéssim de parlar a través de la reixeta. Encara que no ens veiem, pel to de veu ja sabíem com ens havia anat el dia i si havíem venut gaire. La dona xinesa del 392 va picar un dia a la porta per convidar-me a casa seva però amb una mentida pietosa vaig rebutjar la invitació per que no volia deixar sola a la veu. Ja no ens podíem separar. Somiava en el moment que pujaria a la segona planta i ens podríem abraçar.

I va arribar el dia. En el meu cubicle es va encendre una llum vermella i va sonar la sirena. No m’ho podia creure. Aviat estaria amb la veu. Què diria quan em veiés? Vaig recollir la maleta, els auriculars, la carpeta de les comandes i el bolígraf verd i vaig quasi corre cap a l’ascensor. Es van obrir les portes, i em van fer entrar els mateixos dos homes de seguretat que m’havien acompanyat el primer dia. El cor em bategava al coll quan vaig picar a la porta del 202. Em va obrir una dona menuda. Em volia morir! La dona em va preguntar que per qui demanava. No vaig poder respondre. Em vaig posar a plorar desconsoladament, mentre les portes dels altres cubicles s’obrien i un munt de tafaners sortien al passadís. La dona em va dir que acabava d’arribar, s’estava instal·lant i esperava als de manteniment. Vaig preguntar mentre somicava, on estava l’anterior habitant del cubicle. Un veí em va dir que havia marxat aquell migdia. El darrer mes, havia baixat molt el seu rendiment i l’empresa l’havia acomiadat. Abans de marxar, havia arrancat la reixeta de la paret i se l’havia emportat. Ningú va entendre aquell acte de vandalisme.