Faig una corba més i davant hi ha el mar. Aigua. Arreu, per tot. La miro i m’inunda i sento com el cansament m’atrapa. Els ulls em pesen i ja no serveix ni la finestra oberta, ni la música, ni fumar. A dos quilòmetres s’anuncia una benzinera. M’anirà bé estirar les cames i espavilar-me per seguir. El cel continua brut i si no s’esbandeix per la nit no es veuran ni lluna ni estels. Aturo el cotxe i baixo. Només es sent la remor d’un motor de gasoil i els lladrucs llunyans d’un gos. El terra és moll i s’arrapa a les soles de les sabates. Al vidre, enganxats, insectes suïcides. Faig benzina, compro una ampolla d’aigua i em sento irritada per què estic perdent massa temps. Ni tan sols recullo les monedes que l’homenot m’ha llençat al taulell. No em vull aturar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada