Translate

divendres, 12 d’octubre de 2012

No sé quant temps fa (3)

Fora, el cel està tapat i la llum del sol no pot travessar els núvols. Han desaparegut tots els colors i la benzinera és una fotografia en blanc i negre. Ja de nou a la carretera, veig com neixen als arbres els primers brots tendres i verds. Amb la primavera neixen nous branquillons amb fulles del color de la clorofil·la. Anunciant la calor, la ginesta altra vegada pinta de groc la muntanya, esquitxada de colors violeta i rosat, de romaní i farigola i la seva flaire embolica la brisa d’aromes. Condueixo lentament, resseguint l’asfalt amb la punta rosada de la llengua, acompanyant amb el cos les esses sinuoses del traçat. No sé quan ni on m'he d’aturar.  Ara el cel s’obra una mica i a la llunyania, en mig del mar turquesa, veig dues illetes blanques de sol. El vaixell navega molt a prop i sembla que les hagi de tocar, acaronar les seves platges. El vent fa tombarelles sobre un llit d’arena blanca. Recullo una pedra fràgil i perduda que xiscla. La toco i està calenta de febre i de sol. La prenc amb dos dits i sembla que em somrigui. Ensalivada, la pedra s’esmuny de les meves mans i quan trenca l’ona es capbussa i torna despullada a un mar de paraules de sal. Cau la pedra i m’esquitxa de gotes silencioses i àcides. Les mateixes gotes de pluja que ho han deixat tot xop, que han escapat del ventre dels núvols i que netegen l’asfalt, arbres, la meva memòria. No sé quan vaig començar a fer camí, no ho recordo, i les forces em minven i miro endavant mig cega de sol i ràbia. Sóc jo que em bellugo o és el món que gira? Avanço per la carretera fent quilòmetres i no em sembla està prou lluny. I de nou em fixo en la meva ma que voleia fora de la finestra. La ma oberta per atrapar els aromes d’un mar que desa cents de vaixells enfonsats. Una ma marejada de ginesta borda. He d’arribar on no acaba res i on comença tot. He de seguir endavant, sempre endavant. Parar és morir.