No sé quant temps fa que condueixo. Els arbres al pas, em semblen els mateixos arbres de la darrera primavera. L’ hivern ja ha anat perdent força. Com si es tractés d’una ceba que perd capes, algunes fines, quasi transparents i d’altres més gruixudes i doloroses. Arriba una nova primavera i hauré de retrobar-me, cercar entre fulles podrides i bolets fets malbé. Sóc jo que em bellugo o és el món que gira? Em sento com una rata sobra una roda que gira i gira. Vull trobar la línia blava pintada al terra, on comença i acaba tot. No sé quant temps fa que volto. No em puc aturar. Primer el sol em cremava les espatlles i a la llunyania veia un vaixell petit, en prou feines visible. Després alguns núvols tèrbols, fins com una teranyina, amagaven el sol blanc de pluja. Tanta claror als ulls em feia parpellejar. He hagut de lluitar amb el blanc de cada raig i seguir conduint, posant una marxa i després un altra. Viatjo per sobre del rastre d’altres que ja han fet el mateix camí, però miro endavant i no hi ha ningú. No em creuo amb cap vehicle, no trobo cap autostopista. A la llunyania, veig el vaixell que sura per sobra les ones metàl·liques. No vull parar i la mateixa inèrcia em fa seguir endavant. Plou. De fet, fa dies que ho fa a estones. És una pluja fina, feta de petites agulles. Aigua freda i vaporitzada que mina les ganes de llevar-se, de treballar, de viure. Han esclatat els núvols i la pluja ho ha deixat tot xop. Les gotes ensaliven els arbres, el parabrises, el meu fetge. Refresca i segueixo el camí dibuixat en el penya-segat mentre la claror canvia a l’horitzó. L’herba, les pedres, jo, tot és moll. Segueixo la carretera i cerco el meu camí, el cerco des d’abans de néixer, abans d’aprendre a fer passes. No sé on pertanyo, d’ on vinc, on vaig. Només sé que no em vull aturar, per que si em paro, cauré. Lluito perquè no em puc permetre perdre l’estela del vaixell. Les veles ben inflades i l’aire el fan avançar més ràpid. Sento que no es pot escapar, necessito que no s’escapi. En cap moment giro el cap per guaitar endarrere i m’he oblidat del retrovisor, un tros de mirall on miro com voleia la meva ma, com es mullen els pels del meu braç. Em fa por saber qui pot venir darrera, qui em pot seguir a pocs metres. Prenc les corbes com si ballés un tango, com si fos un jazz lent que acarona cada nota. Les rodes del cotxe patinen sobre la vorera, s’escapen petits xiscles aguts i les pedres es queixen. Quant temps fa que condueixo?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada