Un camí blau turquesa porta a la platja. Trepitges la sorra, petits cristalls on veus la teva imatge repetida cents de vegades. El camí només és d’anada. Segueixes la línia blava del desig i cavalques a lloms d’un cavallet de mar. El somni és el perfum que et banya. L'are salat t'arremolina el cabell i se t’enreda un estel.
diumenge, 24 d’octubre del 2010
dimecres, 6 d’octubre del 2010
dilluns, 4 d’octubre del 2010
divendres, 1 d’octubre del 2010
Passen les hores mortes, minuts que ja perden l’empenta. El dia s’enfila a l’horitzó, mentre els rajos de sol despunten entre els núvols. La llum obliqua arriba als dits dels peus i juganera, m’escalfa les ganes. Sol blanc que pinta cada racó, cadascuna de les pedres. L’aire de la nit queda enrere i la sal s’enganxa a la pell, formant escates, petites fileres de records de tantes matinades en blanc. Passen les hores mortes i el sol llisca per la pell bruna i pinta de mar tots els racons. I tinc sol al melic, a la corba de l’esquena, a cadascuna de les pestanyes. Cada núvol és un record, alguna veta de memòria que pinta l’horitzó. Cotó fluix de dies bons i dolents, de nits llargues, gaire bé infinites. De nusos, i fils, cintes que ens uneixen als somnis. Els pensaments es perden entre núvols arrodonits, plens d’aire calent i paraules perdudes. 14/08/2010
Escric
Lletra a lletraformo paraules
mots que escrits
són pensaments dibuixats.
Em deixo portar
per dir el que vull dir
el que sento.
Però escric “casa”
i no és un refugi
Escric “lliure”
i em sento esclava
El paper blanc
escup tot el que vomito.
És el mirall on em miro
(foto extreta de blog Kolumna Okupa)
Camí de tardor
Les fulles espeteguen sota els peus. Han perdut la humitat de la primavera, el verd de l’estiu. La seva història jeu als marges del camí, on rebregades, es deixen dur per l’aire de tardor. Fulles que han caigut com els dies del calendari. Dies grocs, jornades taronges o marrons. Paraules perdudes que s’han desprès de les branques i han silenciat el seu discurs. El bosc és ple de fulles seques que són com pensaments perduts. Encara viuen un temps ajagudes abans de ser novament part de la terra. Fulles que encara mostren la seva història en camins tatuats. Per on abans corria la vida, ara s’escapa. Les fulles són altres arbres que no han arribat a ser, que es queixen sota els nostres peus, perquè no volen ser oblidades. Tenen històries que explicar, històries de vent, de sequera, de tempestes, de nits de lluna plena. Les fulles seques es disfressen de marró, groc o taronja, però mai no obliden. Cauen en un lleuger son que els porta a la primavera, on de nou, seran font de vida.la foto del blog de "LAS FOTOS DE ALOPEZ"
Mires l’horitzó sense parpellejar, No et vols perdre un llamp ni la claror que il·lumina la nit. L’aire és salat, net, arriba a tu des de la profunditat més fosca del mar. Aigües negres on els peixos han perdut el color, han quedat cecs. Només es belluguen deixant-se portar pel corrent. Mires la platja i les pedres són cantelludes. El temps ha polit i retallat el seu perfil original. Han perdut les rebaves i els records d' altres mars. Sense descans, reben la carícia de les ones i la bromera els fa pessigolles. Les pedres tan blanques anuncien en la foscor, el límit de la platja. La cala està retallada per un bosc de pins negre nit. Han perdut el verd fluorescent que els pintava. El vent passa lleuger entre les branques i xiula una melodia que embriaga, com traïdors cants de sirena. El mar és una bassa d’aigua gruixuda, metàl·lica. Els ulls ressegueixen el paisatge i a l’horitzó segueix l’esclat de llum. La tempesta s’apropa i s’instal·la, lentament. En algun bocí del nostre estiu, mentre mirem junts l’horitzó, sense parpellejar.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)