Està relligat sobre el llençol blau. Un cabdell de braços, cames i mans que respiren harmoniosament. Un sospir i parpelleja un somriure tendre d'infant. S'obren els ulls i sobre el llit un signe d'admiració, símbol de l'empenta que cal per llevar-se i començar un nou dia. Amb els peus a terra arriba la segona metamorfosi i el veig com es transforma en parèntesi, senyal inequívoca que tot s'hi val i que tot pot incloure's dins. El rellotge xiscla i en un ritme frenètic la ma, les mans el recorren per sobra d'un tel d'escuma i el sacsegen sota la tovallola. Al carrer veig com s'estira i arronsa, s'expandeix i es contrau, s'empetiteix i forma tot l'abecedari. Un ritme accelerat de sacsejades que engreixen el contorn, que exprimeixen la corba de l'esquena. I quan sembla haver oblidat que és ronyó, que és colze i es cella, es converteix en una essa minúscula, quasi imperceptible que es desploma en horitzontal en un món blau de llençols que fan olor a colònia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada