Sortida

Encara estirada al llit sentia el sol. Tímid, lleuger, en moments sense esma. Segur de ser, la raó de ser. I cap altre dia m'havia adonat que puc sentir el cant d'un ocell i que estic preparada per desar la seva melodia en un espai de la memòria Per primer cop he pensat que no conec els arbres. Si conec els primers vestigis de l'art, els pronoms febles, els noms dels colors en anglès, perquè no conec com es diuen les flors, ni els noms dels vents o dels peixos? Tant és! Per primera vegada sóc conscient de tot el que no conec i començaré a posar els fonaments. I per primer cop, avui, em sento lliure. Per que sé, que no sé res. I no passa absolutament res; al contrari, em sento molt millor. Perquè ara em sento lliure. Avui, sense sortir de l'habitació s'ha obert una gran porta, sense horitzó, ni límits. I he sentit el mar, aquest mar que sempre m'acompanya. Una magnitud blava, humida i que m'omple. Perquè tots som aigua, i  des d'avui, per primera vegada, em sento salada, immensa. Sento que podré canviar quan hagi tempesta, que serè plata, serè negre nit, serè turquesa o transparent. Sense obrir els ulls m'he sentit observada per un gran univers, per un gran forat per on puc escapar i on la lluna és una gran pedra que em fa moure, entristir i viure. Ha estat la primera vegada que he sigut conscient que el meu cos sóc jo, i que les ungles no són un ornament i que tinc un diafragma que s'obra i es tanca, per servir-me, per fer que pugui dir, totes les coses que vull dir. I ha estat la primera volta d'un llarg camí i he entès que per ser sorra havia de ser roca.