Passo sobre el genoll la ma plana. L'acarono, com si d'una llàntia màgica es tractés. Inspiro, i sento l'olor verd llampant de la molsa, les fulles relliscoses del bosc, el pes d'un cel capotat i l'esglai abans de la caiguda. Em recorro el ventre amb la ma i s'enfonsa dins la buidor del que no va ser. Recolzo dos dits sobre la cella i em moc lentament, gronxant-me amunt, ben amunt, i avall, com quan era una nena. El dit index passa ràpid sobre els llavis; no vull sentir la vergonya dels seus cops. Amb les dues mans em tapo els ulls i veig molt clar, més que en cap moment del dia. I així, a cegues dins del meu món, cada plec em parla de mi. Com en una emissora mal sintonitzada, sento records i melodies, veus, moltes veus.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada