Quantes vegades he donat explicacions? Són tants cops que he dit que m’ha agradat, que bo ets i mai ningú m’havia fet sentir així. O tranquil, no passa res. Un altre dia serà, no t’amoïnis. Quants cops he esperat que em miressin. Quant temps fent el que han de fer les senyoretes. Seure amb les espatlles rectes, caminar amb el cap ben alt. Tipa de no poder optar a ser el que sempre volia ser. Tipa de somiar sempre amb l’esborrador a la ma.
Ja no deso a la memòria els cops que m’havia d’esperar a que em donessin permís per parlar. Quantes vegades he assentit i he callat. Quants cops, quan em tocava pensava que era bruta? I em sentia un ésser infecte i fastigós.
I han passat molts dilluns, i febrers, i estius i l’any del cavall. Ha passat tanta vida! I avui, 22 de juny, just a les 6:58 hores he dit: PROU. I ara no sé per començar. Potser llegiré a Pavese. O no. Potser demà viatjaré a Roma a recollir un premi. O no. Em compraré un vibrador. Crec que sí. Segur que sí. I després? I després? Saps que ha passat mitja vida? Sí, i ara ve el millor.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada