Un dia al centre comercial vaig trobar un nen perdut. De seguida van arribar un home i una dona grans que cridaven enfadats i l’amenaçaven en donar-li una surra al cul per haver-se escapat. En aquell moment veient la cara de pànic del nen li dic als avis que no, que del meu costat no es mou el nen i que sóc la mare i a ells no els coneixem de res. Així molt digna, quasi com una heroïna agafo de la ma al LLuiset (li diré Lluiset) i ens obrim pas entre la gent que ens mira i admira. Quina mare coratge pensaran!
En Lluiset és molt bitxo, com ha de ser per l’edat que té. És molt Intel·ligent i carinyós. Quan el desperto pel matí mai està enfadat. M’encercla amb els seus bracets i em diu mama fas olor de cafè ! Jo li tinc preparat l’esmorzar a la cuina. Vull que creixi sa i fort. Una mica de pa amb pernil, una peça de fruita, uns cereals i un got de llet. M’agrada veure com menja i com recull totes les engrunes del plat que queda nét i polit. Després es vesteix solet, té una edat ja, i jo li faig la clenxa i li poso colònia. Anem passejant a l’escola, sense córrer, assaborint de la nostra companyia. Quan arribem a la porta ja comença a trobar amics i companys. Sempre m’estira de l’abric per que m’ajupi, em fa un petó i un somriure i em diu fins després mare. Jo em quedo una estona mirant com entra amb aquella motxilla a l’espatlla que quasi fa més bulto que ell. Les hores passen lentes però tot arriba i ens retrobem a la porta de l’escola on la senyoreta diu pel micròfon Lluiset, la mama està aquí. I ell surt entresuat i rialler, arrossegant la motxilla. M’agrada la olor enganxosa que fa quan m’abraça. De què és avui? Diu amb aquella veu d’ocellet que sembla que refili. Sempre està content amb el berenar per que surt afamat però quan li dic uiiii carinyo avui me l’he deixat a casa amb cara de pena ell pica de mans per que sap que és de Nocilla i li encanta. I és tan graciós menjant i li queden tan bé aquells bigotis de xocolata. De camí al parc m’explica els treballs que ha fet i què ha dinat. Quan arriba córrer a la font a beure aigua i em deixa la motxilla al costat del banc i marxa a jugar. Lluiset no marxis d’aquí davant. No marxis.
Com et dius bufó? T’has perdut? Per sort aviat han aparegut un matrimoni gran, plorosos i feliços d’haver trobat al nen. Jo mai he volgut tenir fills. No he tingut mai cap instint ni se m’ha despertat cap rellotge biològic. Però per una estona he estat una altra persona. Amb una esrona ja n'he tingut prou. Jo he volgut ser lliure i que res amb lligués. Res de fills.
M’ha fet gràcia. Quan ha dit adéu senyora tenia una veu d’ocellet. Em pregunto si hauria estat una bona mare.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada