H2Oaigua

 Mes històries a H2Oaigua – Quin soroll fan els pensaments? 

https://h2oaigua.wordpress.com/ 

Vides prestades

Es va presentar a diferents certàmens però mai va rebre cap premi, ni un accèssit. Un membre del jurat al veure la seva cara de desencís li va dir que els textos eren massa freds. I què volien? Vivia a Oimiakon, a l’est de Sibèria. Escrivia per mantindré les mans calentes i per difondre els seus ideals de justícia i equitat. Vaja, el que s’esperava de qualsevol dona lliura.

Algues

Des de l’inici, tots els mars eren el mateix mar. Els unien les algues i nosaltres formàvem part d’un tot. Canviaven de color, de forma i s’alimentaven. Habitaven tots els temps i jo, nosaltres, hem viscut obrint-nos pas en una selva salada i ens creiem vencedors. Volíem lliurar-nos d’aquelles abraçades humides, dels milers de cintes que ens retenien, dels nusos de clorofil·la que ens cegaven els ulls. Eren els nostres tendons, els cartílags, les brànquies. Volíem desfer-nos del cordó que ens unia aquell món llefiscós i navegar recorrent tots els fons marins, per profunds que fossin, lliures Vàrem tallar amb un matxet totes les algues, com artèries que ens lligaven al fons. I vàrem surar fins l’inconscient. Però les algues van tornar a germinar. Van créixer sobre pedres i rocalla, en la arena, en tots els plecs; es van estendre per tots els mars i oceans.

Ara que les estem matant lentament, ens desvivim per menjar-nos-les i que en els nostres ventres, creixi de nou la llavor verda.

Sona el gong  al jardí. No és belluga una fulla. L'estiu  ens  ha xafat. Per la  taula de marbre passeja  alguna formiga despistada. El glaçó s'esquerda dins del got amb cafè. El gong sembla que digui pensa en el no res. No siguis res. Oblida't. Un gat treu el  cap per darrera una hortènsia. Em mira estranyat. Em sent un destorb al seu  jardí. Una remor de fulles dóna pas a un bri d'aire. Respiro profundament. Aire que em refresca i em fa sentir bé. El gong sona llunyà i els ulls s'axinen, formen dos guionets. I una cadernera refila. I no hi ha cap núvol. Al jardí.

Sóc una casa amb punxes

Et diré tot allò que  t'esgarrapi

tu escopiras el que et fa mal

Em xuclaras la sang

del passadís 

de les frontises

de les portes velles

M'empassarè les teves ferides

Pots sentir
com es gelen les hores
la fredor del temps al vidre
la rosada sobre la taula parada
Plats i gots de gel
forquilles glaçades
rius de gebre sobre les tovalles
el rovell a les punxes de l'absència.

4/01/2010

L'altra

Què mires? 
Et miro a tu
Jo sóc el tu de dimarts
la que avui ha perdut l'ombra
Sembles cansada
A tu, encara et brillen els ulls
No et fa por
el teu món en blanc i negre?
Em fa por mirar-me 
veure'm reflectida en tu
Em fa por 
no saber qui sóc.

Imatges sobre el tren 5

Ni el silenci del paisatge
ni els colors d’adéu-siau
ni els ocells a l'horitzó
corren més que aquest tren.

Imatges sobre el tren 4

Un tren sense finestres
Silenci i pudor
Hostes del cuc
Regurgitats
Ofegats d'oblit 

Imatges sobre el tren 3

290kms/hora
Pals de llum invisibles 
Estacions  difuminades 
Quan estaré prou lluny de mi ? 

Imatges sobre el tren 2

Sis del matí a l’estació  
El sol mandrós 
Dues figures en penombra 
pleguen el temps

Imatges sobre el tren 1

Un tren sense finestres
La nàusea immòbil 
Quant temps fa que estem aturats al precipici?

L'avui 

és una emissora 

mal sintonitzada

Sento veus. 

Moltes veus. 

Paraules fugiseres

Converses esquelet.

Metamorfosi

Un rellotge xiscla
El cos es transforma 
les mans el recorren
com un tel d' escuma
es contrau
empetiteix
cauen les vocals

M T
     M 
             R

                F S

Qui t' estima a tu?

Toques. Et toques. 

No et cal guia

ni instruccions 

ni pensar si tot va bé 
No hi ha pressa
ni por
Estàs graduada
en escoltar-te.

5 Horitzontal

Horitzontal 

No em queden paraules

estan xopes de veritat 

han format un toll

les vocals suren

els accents s'ofeguen

Les verticals

formen torres silencioses 

I diuen

Dios creó a la mujer

de una costilla del hombre

I el cor em batega amb força

presó preventiva

I m’ accelero

el català és un dialecte

Si pogués marxaria

Un negre mai s’ integrarà

Se’ m fa un nus a la gola

I m’imflo com un globus

Maltractadors

Pedòfils

Violadors

I no ho oblidis, Dios creó a la mujer

Gent de dreta

La costella de l’home

Trampes

Expoli

Tràfic d’ influències

Dios creó a la mujer

I el globus s’imfla

Sort de l’home

Sort de la costella

I diuen

On vas amb aquesta faldilla?

A saber aquí t’has follat

I el globus està ple

Molt ple

No tant com els meus ovaris.

Un lloc del qual no en puc sortir (2)

Pedres blanques llepades pel sol. Amagatall per crancs orfes. L'horitzó està  esquitxat de puntets. Acluco els ulls. Seran vaixells perduts. M'apropo a l'orella el cargol  i escolto un gran  silenci. El so de les paraules mai dites que suren a la immensitat del mar. 
El cel és ben blau. Contemplo sola aquest món.  A la meva manera, l'estimo.

Un lloc del qual no en puc sortir

Anar descalça i soterrar els peus a la sorra tova

Està  freda entre els dits dels peus. Tanco els ulls per congelar alguns records. Després  del bany tinc la pell esquitxada de cristalls de sal. No fa el gust que m' esperava. No trobo cap resposta amb olor de mar.

Llista de coses d'un lloc del que no puc sortir

Petxines 
i el so d'algun insecte
No tenir por de la soledat 
La nuesa 
El so dels rems  de l'aigua 
Els xiscles de les gavines 
El cel està buit 
Calma, per parlar amb mi mateixa 
Ones
La llum m'esclata als ulls 

Cap avió a l' horitzó 

Altres històries

Algunes llunes estan penjades a:

H2Oaigua

http://h2oaigua.wordpress.com


https://wordpress.com/view/h2oaigua.wordpress.com

Dies al xiringuito groc

A l’establiment hi ha dos homenots de color maduixa, torrats des de que han arribat. Torrats de pell i pel litres de cervesa que s’han fotut. Fan xin-xin un cop darrer un altre. El xiringuito és petitó i està ple. Des del meu racó observo. La gent riu i xerra. Es veuen banos  de colors ventant a tot drap. Fa molta calor i no passa ni una gota d'aire. Avui a la taula del davant hi ha quatre nenes de casa bona que no tenen ni vint anys. Deuen celebrar que s’han tret algun coi de màster. Quasi són les dues i en Manuel, l'amo, ja comença a suar pel clatell. Està fora davant les brases de la barbacoa. No el puc deixar de mirar. Porta la samarreta de tirants que tant em posa. No li veig la cara, només els rínxols esvarats, però estic segura que somriu. Arriba el ritual:  quan posa les sardines sobre la brasa, engeguen la música i és quan Manuel comença a cantar. Les quatre noietes piquen de mans coquetes  i riuen. Es veure ballar en Manuel i jo em poso a mil. Tomba les sardines i fa giravols mentre belluga els malucs. Els banos acceleren el ritme. Petits xiscles i molta risa tonta. Hi ha una taula amb dos matrimonis que es belluguen al compàs de la música. Veig com belluguen els peus frenèticament. Al final un dels homes, s' acava d' un glop la copa de sangria i s’aixeca i treu a ballar, a la que no és la seva dona. Ballen descalços sobre els taulons que fan de terra. I veig com els que han quedat asseguts s'agafen la ma per sota la taula. 

Nombres naturals

Quantes vegades he donat explicacions? Són tants cops que he dit que m’ha agradat, que bo ets i mai ningú m’havia fet sentir així. O tranquil, no passa res. Un altre dia serà, no t’amoïnis. Quants cops he esperat que em miressin. Quant temps fent el que han de fer les senyoretes. Seure amb les espatlles rectes, caminar amb el cap ben alt. Tipa de no poder optar a ser el que sempre volia ser. Tipa de somiar sempre amb l’esborrador a la ma. 

Ja no deso a la memòria els cops que m’havia d’esperar a que em donessin permís per parlar. Quantes vegades he assentit i he callat. Quants cops, quan em tocava pensava que era bruta? I em sentia un ésser infecte i fastigós. 

I han passat molts dilluns, i febrers, i estius i l’any del cavall. Ha passat tanta vida! I avui, 22 de juny, just a les 6:58 hores he dit: PROU. I ara no sé per començar. Potser llegiré a Pavese. O no. Potser demà viatjaré a Roma a recollir un premi. O no. Em compraré un vibrador. Crec que sí. Segur que sí. I després? I després? Saps que ha passat mitja vida? Sí, i ara ve el millor. 

Derribar

Malparits! Perdona'm però se m’escalfa la boca. Ja saps que no sóc de dir paraulotes però és que em vull la sang. Sí, sí, ja m’ho havia dit la Conxita però ja saps com és. Sempre amb aquell afany de protagonisme. A vegades s’inventa històries. És tan creativa! I tafanera... Doncs sí, tiren la casa, per no sé què de les normatives. Però jo em pregunto, si la casa té prop de cent cinquanta anys què en sabien de les normes del segle XXI. No ens hauríem nosaltres d’emmotllar i adaptar la nostra ciutat per a conservar la història? No, no... Escolta’m no em poso intenssssssa. Però és injust, no em diràs que no. Jo m’he apuntat a la plataforma contra el derribu de la casa, es clar. Noia que la casa té dos cents anys! Però com t’ho he de dir? Que nooooooooo que no és per la perruqueria!! Tant hi fa que faci prop de vint anys que hi vaig, i que la Mariví em conegui els cabells millor que jo. És per la casa. I ja el remate és que diu que aprofita i es jubila, i ja no pentinarà mai més, has sentit bé, mai més. Així sense sentiments, ens deixa i diu que no pensa seguir. Escolta’m bé que el coi de casa tenia dos cents o tres cents anys. I jo ara que em fixo és ben maca. L’has mirat amb deteniment? Aquelles motllures de flors. No és de maons, és de pedra! I els balcons? Què em dius de les filigranes de ferro forjat? Si potser va fer la feina el mateix ferrer que el de la Pedrera. Mira, no. No és per la perruqueria. No és per que a Mariví li hagi tingut tanta confiança. Aquelles parets han escoltat els més íntims secrets. Bé, siguem clares, els secrets que es poden explicar. Mariví m’ha entès. És basca, i té la ment més oberta al haver viscut al costat de França. Què dius? Que aniràs a la perruqueria de la plaça?? A mi no em veuran pas el pèl!! Creu-me a la casa només li manquen uns arreglos, una ma de pintura i prou. Netejar una mica la cara. Res més. Les cases de quatre cents anys les feien a consciència. On anirem a parar? En un món de cases cares, de finestres petites, sense balcons. En un món de perruqueries, cadenes impersonals. Què se’n farà de les Marivís del món?

Recuerdo de mi hermano

Guido apareció en mi vida en uno de los peores momentos de mi existencia. Mi padre después de mucho tiempo enfermo y una larga lucha, había fallecido. Entre sus deseos, uno a destacar: que sus cenizas fueran esparcidas en Playa Linda. Nunca le pregunté por qué. Hacia allí volé, hablándole a la urna e interrogando a unas oscuras nubes  de tormenta. Nunca tendría que preocuparme por el dinero pero me preguntaba desconsolada con quién gastaría su fortuna. Del avión, la temperatura ideal y el lujo del business, a la avioneta destartalada, hasta llegar a la isla. Ni un ápice de vértigo, sólo azul por todas partes y sol. En la carta que me dejó escrita me daba claras instrucciones y debía hospedarme en el Loro cantarín. Al aterrizar tomé un taxi que parecía a punto de desmontarse. Miré por la venta y me inundó una gran sensación de deja vu. Las calles, el mercado al aire libre, el olor a sal, la casa blanca con contraventanas azules, los parterres con flores que llegaban casi al mar y el porche. Y él. Estaba sentado en los peldaños, con una libreta en el regazo y escribía. Al escuchar ruido se levantó de un salto. -¿Emma? Y bajó rápidamente hasta mí. “Lo siento, los siento muchísimo” dijo. –Soy Guido. - Le miré; nos miramos. Me sonrió y sentí que estaba en casa. Me ayudó a instalarme en una habitación que daba a la playa y con la excusa de deshacer el equipaje le pedí que me dejara sola. Me quedé inmóvil, ahí, en medio de la habitación.  No podía quitarme de la cabeza esas manos que ya había visto antes. Esas manos fuertes, agarrando las maletas, corriendo las cortinas. Lo imaginé  de niño mientras nadaba; saltaba las olas y reía. Le imaginé cuando jugaba descalzo a la pelota en la arena con un grupo muy ruidoso de niños en bañador. Lo imaginé  ya de adolescente de camino hacia la escuela de secundaria, mientras comía una papaya. Imaginé que el jugo se le escurría por las manos y le manchaba la camiseta. Le vi escribiendo largas cartas en el porche. Y vi cómo se soplaba el flequillo una y otra vez de esa forma tan graciosa. Estuve largo rato en el balcón de mi habitación mirando el mar, recordándole. Mi amigo invisible, mi hermano imaginario. Pensé entonces en el propósito de mi viaje y en mi padre. Él me había enviado allí. Me decía “a veces pasan cosas extraordinarias, cosas increíbles. No te asustes. Disfruta de esos momentos”. Me cambié de ropa y me puse cómoda: un pantalón corto y la camiseta que me regaló papá y bajé al porche. Me senté a su lado. Él me miró y se rio “-Veo que no has conseguido limpiar la mancha de papaya”. Ese fue uno de esos momentos increíbles casi mágicos que contaba mi padre. Acepté la limonada que me ofrecía y miramos el mar en silencio un largo rato. Me fijé en nuestros pies desnudos y en la mancha con forma de luna creciente que compartíamos.