Sense control

Les pupil·les es belluguen alienes a la meva voluntat, sense control. Les parpelles somien fins que el dia rebenta i esclata un torrent de llàgrimes mandroses. I jo no puc fer res. Cap per vall, les celles observen els iris, petits, mig amagats, surant per un mar aquós. Les orbites vermelloses són indicatives que un nou jorn comença i la còrnia i el cristal·lí es posen en marxa. De cop canvia el humor, un humor vitri que fa tornar-te escleròtica. Pupil·les i iris es sacsegen en un ball boig, quasi esperpèntic. Els iris xisclen i s'esveren i és just el moment en que són més verds que mai. Aleshores les pupil·les s'inflen, protectores, són cavallers que defensen el seu castell. Ni un excés, ni un raig de llum. Res no pot besar ni acaronar el seu tresor. I jo no puc fer res. Sense poder dir ni un mot, sense deixar-me triar on mirar. Però jo els deixo fer. Els ulls, els meus ulls, són el verd record del meu pare.

Sortida

Encara estirada al llit sentia el sol. Tímid, lleuger, en moments sense esma. Segur de ser, la raó de ser. I cap altre dia m'havia adonat que puc sentir el cant d'un ocell i que estic preparada per desar la seva melodia en un espai de la memòria Per primer cop he pensat que no conec els arbres. Si conec els primers vestigis de l'art, els pronoms febles, els noms dels colors en anglès, perquè no conec com es diuen les flors, ni els noms dels vents o dels peixos? Tant és! Per primera vegada sóc conscient de tot el que no conec i començaré a posar els fonaments. I per primer cop, avui, em sento lliure. Per que sé, que no sé res. I no passa absolutament res; al contrari, em sento molt millor. Perquè ara em sento lliure. Avui, sense sortir de l'habitació s'ha obert una gran porta, sense horitzó, ni límits. I he sentit el mar, aquest mar que sempre m'acompanya. Una magnitud blava, humida i que m'omple. Perquè tots som aigua, i  des d'avui, per primera vegada, em sento salada, immensa. Sento que podré canviar quan hagi tempesta, que serè plata, serè negre nit, serè turquesa o transparent. Sense obrir els ulls m'he sentit observada per un gran univers, per un gran forat per on puc escapar i on la lluna és una gran pedra que em fa moure, entristir i viure. Ha estat la primera vegada que he sigut conscient que el meu cos sóc jo, i que les ungles no són un ornament i que tinc un diafragma que s'obra i es tanca, per servir-me, per fer que pugui dir, totes les coses que vull dir. I ha estat la primera volta d'un llarg camí i he entès que per ser sorra havia de ser roca.

Una escoge

Una escoge hacer pompas de jabón y mirar cómo se funden en el aire
Una escoge escribir una frase en un papel
y guardarla en el congelador
Una escoge tararear una melodía
e inventarse la letra
Una escoge café solo
y desea compañía
Una escoge observar una nube
y se pierde en el azul
Una escoge escuchar los silencios
y no oye qué le están diciendo
Una escoge ir hacia la izquierda
y no deja de ir hacia adelante
Una escoge seguir viviendo
y no puede dejar de hacerlo
Una escoge no hacer nada
y no hace nada.
Parar es un mundo.

23-11-2011

Diari

Dilluns

Quieta al llit sento el blues de la pluja. Escolto el bassal del pati i el gotellim del safareig a punt de vessar.

Estesa bocaterrosa tinc els ulls muts. Només el silenci del jazz mentre l'aire s'arremolina al pati i la roba estesa fuig.

Escolto la pluja que ha escapat, el vent que ha fugit; l'olor tendre del sol sortint de resquitllada.

La tempesta és un esquelet blau.

Dijous

Volto pel pati captiva de sol, amb la boca sorda i les mans a les butxaques. No vull perdre ni un raig. El deso entre cotons dins una capsa blava.

Els ocells xisclen. Penso que si aquest vespre em voldran dir alguna cosa. Miro el cel net i veig dibuixat un camí de fum on perdrem.

És molt aviat per ser fosc. L'aire de plom ha espantat els ocells. Me'n vaig al llit i em faig petita entre els llençols freds i el so del despertador.

Divendres

L'escalfor em llepa la cara. Surto descalça al pati i els peus se m'omplen de ganes. Ensumo l'aroma de les flors que ja no hi són i sense voler evitar-ho, canto.

Segueixo caminant

Camino

al teu costat

ni davant ni darrera

al mateix pas

un mateix rumb

Ensopego amb els cordons

i caic estesa

M'aixeco i espolso

Torno a caminar

i tu et quedes enrere

Giro el cap per veure't

Sento com rius.

No et puc esperar.

Camino

Ja no ets al meu costat

Ja no et sento

Ets un punt

Camino amb el papa

Camino

agafada de la seva ma

És una ma grossa i forta

De les més grosses i fortes que mai he vist

L'estimo fins al cel

més enllà d'aquest univers

Caminem

junts pel bosc

i anem molt lluny

i camino per sobre dels arbres

i em penjo de les branques

perquè no tinc por

perquè si caic, reboto

perquè estan les mans del papa

i ell sap el camí per tornar.

Camino

Camino
Faig passes curtes
quatre endavant i dos enrere
Avanço lenta i feixuga
La pressa és un cigró sota el matalàs

Camino
per sobre les paraules estripades
els silencis rossegats
les nits fosses
esmaperdudes

Cabinas

Estará sonando el teléfono en la sala. Como siempre habrá dejado las puertas abiertas del balcón abiertas y se colará el ruido de la calle. Olerá a geranios y a la lavanda que plantó la última primavera y al humo de los coches. El timbre repiqueteará en el salón y retumbará el sonido entre los libros ordenados.

Estoy pegada al teléfono, de espaldas a la calle, encerrada en la cabina como si de una cárcel se tratara, a la espera de escuchar cómo descuelga y percibir, como mínimo, un leve clic que me tranquilice. Se ahogaba, ayer a la noche se ahogaba y me asusté mucho. Vi su cara azulada, los ojos rojos y sus dedos cerrados firmemente en el reposabrazos. Caen las monedas, otra vez, y no sé si agarrarlas y echar a correr hacia casa. Pero las vuelvo a introducir y da línea otra vez y creo que ésta vez descolgará el teléfono. Siempre me hace lo mismo. Y yo me desespero imaginando mil formas de morir, todas horribles, por supuesto, y al final me tranquilizo pensando que no ocurre nada, que nunca ocurre nada. Que suena el teléfono en la sala y el timbre es un eco que reverbera entre volúmenes gruesos y antiguos, fotos en blanco y negro, jarrones sin flores. El auricular del teléfono se me pega a la oreja. Como si incrustándolo en mi apéndice, la respuesta hubiera de llegar antes, como si pudiera abducirme del ruido de la calle. Por qué no descuelga el teléfono, me desespera. Y me aturdo, y me ahogo, y siento que la cárcel se hace pequeña, me exprime y en el fondo de mi cabeza suena y suena un timbre, como una carcajada que se ríe de mí sin parar. Y me ahogo, juro que me ahogo y que me falta el aire. ¿Por qué no atiende mi llamada? Estarán las puertas del balcón abierto, y el aroma a geranios, me ahogo, y el de la lavanda. Me ahogo. Me ahogo.

Richard Estes - Cabinas telefónicas (1967)

(Cos)

Està relligat sobre el llençol blau. Un cabdell de braços, cames i mans que respiren harmoniosament. Un sospir i parpelleja un somriure tendre d'infant. S'obren els ulls i sobre el llit un signe d'admiració, símbol de l'empenta que cal per llevar-se i començar un nou dia. Amb els peus a terra arriba la segona metamorfosi i el veig com es transforma en parèntesi, senyal inequívoca que tot s'hi val i que tot pot incloure's dins.  El rellotge xiscla i en un ritme frenètic la ma, les mans el recorren per sobra d'un tel d'escuma i el sacsegen sota la tovallola. Al carrer veig com s'estira i arronsa, s'expandeix i es contrau, s'empetiteix i forma tot l'abecedari. Un ritme accelerat de sacsejades que engreixen el contorn, que exprimeixen la corba de l'esquena. I quan sembla haver oblidat que és ronyó, que és colze i es cella, es converteix en una essa minúscula, quasi imperceptible que es desploma en horitzontal en un món blau de llençols que fan olor a colònia.

Interferències

Passo sobre el genoll la ma plana. L'acarono, com si d'una llàntia màgica es tractés. Inspiro, i sento l'olor verd llampant de la molsa, les fulles relliscoses del bosc, el pes d'un cel capotat i l'esglai abans de la caiguda. Em recorro el ventre amb la ma i s'enfonsa dins la buidor del que no va ser. Recolzo dos dits sobre la cella i em moc lentament, gronxant-me amunt, ben amunt, i avall, com quan era una nena. El dit index passa ràpid sobre els llavis; no vull sentir la vergonya dels seus cops. Amb les dues mans em tapo els ulls i veig molt clar, més que en cap moment del dia. I així, a cegues dins del meu món, cada plec em parla de mi. Com en una emissora mal sintonitzada, sento records i melodies, veus, moltes veus.

Biografia

Nací y todo estaba bien y era verde y azul y blanco y a veces un poco amarillo. Todo envuelto en papel de regalo y yo en el centro, como un gran lazo. Cumplí siete años el día que mi padre murió y las paredes de mi habitación se convirtieron en una caja fría. A los veinte no podía sacarme de la nariz el olor a moho, pegamento Imedio y sudor. Rompí la puerta de la caja y me casé. Tuve cuatro hijos antes de los veintisiete y mi mundo era como una gran lata metálica llena de montones de ropa por planchar, mocos y el hedor de las toallitas húmedas siempre pegado a mis dedos. Ahora tengo menos años de los que aparento. Vivo donde siempre quise vivir. Todo está envuelto en papel de seda y en brillante papel charol. A veces es dorado, o rojo o púrpura. El mejor color, me digo cada día, está por descubrir. A veces, creo que todo es naranja.

16-11-2011

Azul

Ella tenía los dedos largos, como si acabase de tocar el cielo. A veces los dejaba descansar sobre sus rodillas y así pasaba el tiempo. Observaba las uñas violáceas cansadas de arañar minutos, paredes, entrañas y eran la prueba inequívoca de una vida nada fácil. No había podido dejar de mirar sus manos, pues le parecían ajenas a ella, llenas de vida propia. Suplicantes, defensivas, amorosas, sensuales. Sus manos decían más que sus palabras, gritaban más que sus silencios. Formaron una garra en momentos de dolor. Habían buscado algún atisbo de vida en su cuerpo y escarbaron en todos los rincones. Sus dedos largos habían señalado miles de caminos y ninguna salida. Y ella que las miraba a contraluz, intentaba ver si quedaban huellas de todo lo que había tocado. Las manos del párate y perdona, las que en las palmas mostraban los surcos de su ir y venir, de la rabia y del miedo. Manos desesperadas que abrieron el frasco, dedos que pinzaron las píldoras azules y ella, que yacía con los dedos fríos, las uñas mordidas y las manos abiertas.

Metamorfosi

Era necessari? Ja sé que la mama diu que era moda, que totes les nenes anaven així i que estava molt mona. Mona com les del parc. No he entès mai que veiés normal que anés ensenyant les calces. Després, tot un plegat, no estava bé que segués eixarrancada i havia de vigilar en com saltava, com posava les cames quan anava en bicicleta. La iaia em deia que de gran sempre hauria d'anar vestida amb pantalons perquè tindria les cames assenyalades de cops i esgarrapades. El curiós va ser que passats els anys vaig ser jo la que anava amb jersei de màniga llarga en ple estiu. No sé quin sentit del ridícul tenia, no volia mostrar el meu cos imagino, plana completament, tan prima, el cabell llarg tapant-me mitja cara... i a sobra tan blanca en ple estiu. Tenia mèrit perquè després de passar de sant Joan a primers de setembre de vacances no quedava en la meva pell ni el lleu rastre d'un raig de sol. Quan hi penso, em sap greu pel papa i per la mama. Tan treballar perquè gaudíssim de l'aire lliure, i la nena amb una atac agut d'adolescència! Si hagués pogut hauria fet de cargol tot el dia i l'hagués passat tancada i barrada dins del meu món. Ara en canvi no em fa res mostrar el meu cos; justament ara que tot comença a despenjar i que em sobren quilos. Aniria despullada tot l'estiu. I m'he tornat un llangardaix. De la foto potser el que no ha canviat són les gambes. Quina pinta tenen i què bones són. La mama tampoc ha canviat. Continua vigilant que no caigui.

(18/04/2012)

Tecnologia

Quan la ràdio parlava de franco
els dies de l’àvia
marrons i sèpia
a taula sopes de pa i moniato

Quan la mare aprenia a cosir
els serials
Fil, didal i agulla
Un futur brodat de rosa

Quan va arribar la televisió
llargues tardes de diumenge
porró de vi i entrepà de sardines
Somnis en negre i blanc


Quan parlo amb l’avia i la mare
des d’un cafè d’Amsterdam
les trobo a faltar
i sento que el demà és taronja

Despertar

Encara estirada al llit sentia el sol. Tímid, lleuger, en moments sense esma. Segur de ser, la raó de ser. I cap altre dia m'havia adonat que puc sentir el cant d'un ocell i que estic preparada per desar la seva melodia en un espai de la memòria Per primer cop he pensat que no conec els arbres. Si conec els primers vestigis de l'art, els pronoms febles, els noms dels colors en anglès, perquè no conec com es diuen les flors, ni els noms dels vents o dels peixos? Tant és! Per primera vegada sóc conscient de tot el que no conec i començaré a posar els fonaments. I per primer cop, avui, em sento lliure. Per que sé, que no sé res. I no passa absolutament res; al contrari, em sento molt millor. Perquè ara em sento lliure. Avui, sense sortir de l'habitació s'ha obert una gran porta, sense horitzó, ni límits. I he sentit el mar, aquest mar que sempre m'acompanya. Una magnitud blava, humida i que m'omple. Perquè tots som aigua, i  des d'avui, per primera vegada, em sento salada, immensa. Sento que podré canviar quan hagi tempesta, que serè plata, serè negre nit, serè turquesa o transparent. Sense obrir els ulls m'he sentit observada per un gran univers, per un gran forat per on puc escapar i on la lluna és una gran pedra que em fa moure, entristir i viure. Ha estat la primera vegada que he sigut conscient que el meu cos sóc jo, i que les ungles no són un ornament i que tinc un diafragma que s'obra i es tanca, per servir-me, per fer que pugui dir, totes les coses que vull dir. I ha estat la primera volta d’un llarg camí i he entès que per ser sorra havia de ser roca.

Metamorfosi

Era necessari? Ja sé que la mama diu que era moda, que totes les nenes anaven així i que estava molt mona. Mona com les del parc. No he entès mai que veiés normal que anés ensenyant les calces. Després, tot un plegat, no estava bé que segués eixarrancada i havia de vigilar en com saltava, com posava les cames quan anava en bicicleta. La iaia em deia que de gran sempre hauria d’anar vestida amb pantalons perquè tindria les cames assenyalades de cops i esgarrapades. El curiós va ser que passats els anys vaig ser jo la que anava amb jersei de màniga llarga en ple estiu. No sé quin sentit del ridícul tenia, no volia mostrar el meu cos imagino, plana completament, tan prima, el cabell llarg tapant-me mitja cara... i a sobra tan blanca en ple estiu. Tenia mèrit perquè després de passar de sant Joan a primers de setembre de vacances no quedava en la meva pell ni el lleu rastre d’un raig de sol. Quan hi penso, em sap greu pel papa i per la mama. Tan treballar perquè gaudíssim de l’aire lliure, i la nena amb una atac agut d’adolescència! Si hagués pogut hauria fet de cargol tot el dia i l’hagués passat tancada i barrada dins del meu món. Ara en canvi no em fa res mostrar el meu cos; justament ara que tot comença a despenjar i que em sobren quilos. Aniria despullada tot l’estiu. I m’he tornat un llangardaix. De la foto potser el que no ha canviat són les gambes. Quina pinta tenen i què bones són. La mama tampoc ha canviat. Continua vigilant que no caigui.

S'ha acabat

Has dit "s’ha acabat" sense aixecar la veu. Com si diguessis que marxes a la feina o que s’ha de comprar pa. La teva cara una màscara sense gest. Eres al costat de la porta amb les maletes llestes i jo, no podia deixar de fixar-me en la teva camisa rebregada, en com es bellugaven les claus que penjaven de la teva ma. Has dit s’ha acabat, mentre jo pensava que havia de recollir l’abric de la tintoreria i que mai ens havíem estimat.

26/09/2010

El tren bordea la costa

maleta azul,

ovillo de libros

y la ropa sucia.

La cabeza apoyada  en el cristal

sonrisa en la boca

la pereza en los pies

traqueteo

mano, ombligo,

palabras

El tren siega los campos

los ojos cerrados

nostalgia en los tobillos

y en el suelo una mancha

El tren corta las nubes

estalla la prisa

aliso el billete de vuelta

traqueteo

labios, espalda,

deseo

Y por eso he tirado el café...

Hemos quedado a las diez y empieza a llover. He fumado mucho y sólo me queda una cerilla. Estoy frente al café, es casi la hora y no me atrevo entrar. Estoy nerviosa y no tengo porqué. Eso creo. Tiene pareja. He quedado con él porqué es amigo de una amiga. Nos hemos visto en varias cenas y un par de fiestas. Habrá reservado mesa en un restaurante pequeño y según vaya la noche, iremos a tomar una copa. O dos. O quizás sólo tomemos un café y se vaya corriendo a casa. Le esperan. Entro a las diez en punto, ni antes ni después. No quiero que me vea ansiosa ni despreocupada. Quiero desprender un tono amical, fresco, desenfadado. Por eso, hoy no me he puesto el perfume. Cuando me ha visto, enseguida se ha levantado y me ha hecho un gesto con la mano para que me acercara. Cuando llego frente a él nos besamos en las mejillas. Él lo ha hecho lentamente, a una velocidad por debajo de lo que se espera en un encuentro de ésta índole, y ha comentado con aire distraído algo sobre que he cambiado de perfume. Como yo no quiero tomar nada, él suelta unas monedas en la mesa y salimos hacia el restaurante. El suelo todavía está mojado. Con la excusa de no resbalar, me coge del brazo y caminamos muy pegados. Ha pedido la comida por los dos. He preferido que fuera él quien lo hiciera. No sé francés y no quiero hacer el ridículo. Hablamos. Me siento a gusto y el tiempo pasa volando. Él ríe todas mis gracias y me hace sentir como una princesa, porque su reina, espera en casa. Ha alargado la mano, con el pretexto de tomar el encendedor, justo en el momento que yo lo hacía. A penas me ha rozado, he apartado rápidamente la mano. Le he mirado a los ojos y he sentido que algo estaba apunto de romperse. ¿Nos estamos enamorando? Y por eso he tirado el café. De un manotazo. Ha caído encima de sus pantalones. Con torpeza, le he repetido que lo sentía y él ha perdido de la cara la mueca de triunfador. No he podido soportarlo. ¿Qué pinto aquí? Yo he sido reina. Lo he sido hasta hace cuatro meses y cuatro días. Hasta que el hombre con el que convivía me dijo que se había enamorado de la amiga de un amigo.
Por eso, cuando esperaba frente a la puerta del café a que fueran las diez, quería ser una chica mala. Estoy harta de querer agradar a todo el mundo. De hacer lo que esperan de mí. De comportarme como me han enseñado. De ser políticamente correcta. De no poder desear a la pareja del prójimo. Harta! Por eso, he gastado la última cerilla. Quería hacer mi entrada triunfal, sacando humo, como una dragona dispuesta a la lucha. Me he ido directa hacia él, dejando el rastro escandaloso del perfume en el aire. Contoneándome, me ha acercado como un tren a punto de descarrilar y he dejado que me abrace mientras le he besado en la comisura de los labios. Y he bebido despacio de su copa, mientras le miraba a los ojos y le sonreía. Sentada frente a él, le he dicho que estoy preparada, que he tirado la corona, que ya no soy la reina de mi casa. Dejo que él me observe y me devore y que vayamos a mi casa sin pasar por el restaurante. Sin tomar una copa. O dos.
Llueve. Hemos quedado a las diez y estoy frente al café. No llevo paraguas. Se ha mojado el fósforo de la última cerilla y mantengo el cigarrillo en los labios. Una voz me pregunta perdona, tienes hora? Miro el reloj en la muñeca. Aparto el cigarrillo de los labios, no sin arrancarme una pielecita y soltar un joder, para responderle que son las once menos cuarto. Me ofrece lumbre y acepto, mientras miro mis zapatos mojados. ¿Quieres…? Y le respondo que sí antes que termine la frase, antes que deje de llover.

Eva

Febrer 08

Recepta de tomàquet i ceba

Despulles la ceba
lentament
Cau la pell
i queda l’ànima morada
el cor al descobert
Llisques el ganivet
i dibuixes mitges llunes.
De la branca
desprens els tomàquets
farcits de llavors
caviar vermell
Regues amb l’oli
i el tel daurat
embolcallarà els aromes

Quotidià

S’atura sota un balcó i es despenja la motxilla. Li cau a terra la carpeta just al costat del bassal. S’ajup a recollir-la i es mulla les puntes de la bufanda que han tocat el terra. Treu uns mocadors de paper de la bossa i eixuga la carpeta, mentre aguanta la motxilla entre els genolls. Treu el paraigües de la motxilla i l’obra. S’adona que camina pel carrer i ningú més porta el paraigües obert. Sense plegar, el deixa al costat d’un contenidor i li dona una puntada de peu.

Latente

Me salpicó la felicidad un veintinueve de febrero. Me resistí a reír, a sentirme bien, a suspirar. Cedí y acepté que las endorfinas de mi organismo pensaran por sí solas y la felicidad se sumergió en mi, como si yo fuera un caldo de cultivo donde poder crecer y reproducirse. Pequeñas partículas de felicidad sacando raíces en el hígado, en la aorta. Desconsoladamente feliz, en contra de mi voluntad. Te salpica la soledad y ya no importa nada. Sientes la extraña sensación que todo es posible y la feliz locura se adueña de ti, te envuelve, te araña, te escupe. Eres una nueva presa del parásito.

Clarice Lispector "Aprendizaje o el libro de los placeres" - fragment

"Una de las cosas que aprendí es que se debe vivir a pesar de. A pesar de, se debe comer. A pesar de, se debe amar. A pesar de, se debe morir. Incluso a veces es el propio a pesar de, el que nos empuja hacia adelante. Fue un a pesar de el que me provocó una angustia que insatisfecha fue la creadora de mi propia vida. Fue a pesar de que me paré en la calle y me quedé mirándote mientras esperabas un taxi..."

Redacció: La casa dels avis

Jo no tinc avis. Només tinc la iaia Trini així que senyoreta, escriuré sobre la casa de la meva iaia. Ella viu amb nosaltres però a vegades quan s’enfada diu que agafarà el tren i marxarà. Jo m’imagino que un dia marxa i es compra una casa. Seria petita però endreçada, com ha de ser. Potser algun dia tindria fils de colors per terra perquè sempre està cosint. A l’entrar faria olor de caldo o sofregit dels macarrons. Són tan bons que sempre em xupo els dits. Quan entrés a casa seva passaria el dit pels mobles per veure si trobava pols. A ella no li agrada gens i sempre ho repassa. No tindria gaires mobles i estarien plens de tapetes de colors, a sobra la taula i a les prestatgeries. Si pogués segur que tindria una tele molt grossa per veure el futbol, el bàsquet, el tennis i els toros. Quin fàstic els toros. A la cuina tindria un armari amb xocolata. Ella sempre berena pa amb oli i sal, amb xocolata, o codonyat que no m’agrada gens. El menjador seria petit però per una persona ja estaria bé. Donaria a un pati i a l’estiu hi haurien moltes flors, romaní i farigola. La iaia cus bosses petites de roba i les desa per tots els racons i fa molta olor. Tindria una taula de ping-pong en un racó perquè juguéssim nosaltres amb el papa i una mànega per ruixar-nos a l’estiu. Ella no jugaria però riuria veient com jugàvem nosaltres i les tonteries que fa el papa per a que riguem. Quan fes fred ella sortiria abrigada al pati a mirar el cel i diria cel rogent pluja i vent. Sempre diu moltes coses d’aquestes i l’Anna i jo diem que sembla un diccionari. A vegades sembla una ceba gegant amb una jaqueta sobre l’altra i la mama la renya perquè té molta roba i no se la posa. La iaia tindria una llar de foc. Encara que sempre tingui calor, li agrada mirar el foc. Segur que plantaríem alguna llavor en un test i miraríem com surten les primeres fulles. Un dia recolliríem tomàquets i potser raves perquè a ella li agraden molt, encara que no fan gust de res. La seva habitació tindria una ràdio, segur; no pot dormir sense sentir la radio. Al costat del llit una prestatgeria mot gran amb llibres i les seves capses amb la col•lecció de postals que compra quan va d’excursió. A sobre el tocador, un mirall petit perquè no és gaire presumida. A vegades es pinta els llavis poquet a poquet per no sortir-se’n. Així és la casa de la iaia, senyoreta. Sempre diu que agafarà la maleta i el tren i marxarà, però sempre es queda, perquè clar si els papes treballen algú ens ha de cuidar que encara som petites. L’Anna més.

Penjada 2

 

Fràgil i perduda xisclo. Penjada, com una agulla d’estendre, solitària a la corda nua, calenta de febre i de sol. Cega, com la mirada d’un ull sord, faig malabarismes al final d’una pestanya. Enfilada a la corba de l’esquena llisco lenta, molt lenta i m’enlairo de nou per quedar suspesa del fil dels teus silencis. Despenjada, com la pell flàccida dels records i ensalivada de les teves absències. Penjada de tu.