Quants dies queden?
23/12/2009
"Es el aquí. Es el ahora. Las bellezas por venir deberán ser nuevas. La invité a ver el renacimiento de un cristal: frío y plano como una pastilla. Fibras brillantes parpadeando en matrices estéticas bajo un floreciente amanecer de sodio. Lo que nos conmueve y por tanto nos guía es lo que está vigente. Preveo el surgimiento inminente de una enorme desnudez, de una limpieza inmensa que borboteará en todos los rincones del significado. Huelo cambios, que traerán consigo alivio, igual que la húmeda promesa de un chaparrón de verano."
Quan el super heroi arriba a casa es treu la capa i la plega amb parsimònia. Li fan mal els ronyons de la patacada al aterrar. Té un ull de vellut per que un home li ha pegat un cop de puny al voler treure’l d'una nau en flames. Els genolls li ha destrossat una dona gran que volia salvar quan passava el semàfor en vermell. El super heroi de petit no s'ho havia imaginat així. Pensava que els nens l'admirarien i les dones caurien rendides als seus peus. Tants entrenaments, tans ossos trencats. Un super heroi paga impostos i no el deixen colar a la cua del supermercat. Un super heroi ha de passar fred vestit d'una manera ridícula, s'ha d'inventar mil excuses i contínuament el fan fora de la feina. Quan veu el focus al cel, dubte de si fer cas al senyal. Es torna a posar l'antifaç i surt pel balcó mentre pensa que en un altra vida voldrà ser banquer.
(dibuix de Donald Soffritti)
Sóc una flor coixa. Coixa i reaccionària des de que un mal parit em va arrencar uns quants pètals. Des de que vaig deixar de ser un capoll, m’he dedicat a boicotejar tot el que he pogut: casaments, enterraments, partits polítics. Ningú suporta una flor coixa que desgràcia el ram de la núvia, ni que desmereixi una corona fúnebre per una flor mig pansida. Amb un partit polític em vaig cebar al aconseguir colar-me en la gravació del anunci. L’endemà l’eslògan anava acompanyat d’un margarida malmesa. Van ser la riota i perderen en les següents eleccions. Quan alguna florista m’ha caigut malament, no m’ha molestat perdre algun pètal més i fins tot arrencar algun a les meves companyes de parada. Cada vegada que algú em recorda al mal parit que em va deixar tarada, li faig pagar. Si em col·loca al trau del vestit, deixo anar un bon raig de sàvia per fer-li una bona taca. Si es tracta d’una petició de mà, regalimo líquid urticant i la núvia el planta pensant que es tracta d’una broma de mal gust. Una flor coixa no la vol cap enamorat per què no l’ajuda gens a veure si l’estimen o no. Una flor coixa i reaccionaria pot arribar a trencar relacions entre dos països. L’amfitrió no entén com el convidat ha pogut desgraciar una flor. Si fa això amb una flor, què farà amb els arbres, rius o la capa d’ozó. Així que l’amfitrió engega a passeig a tots els representants del país que el visiten i convoca una reunió urgent amb el president, per votar si li declaren la guerra a aquell país destructor de flors. Si
(foto de macroiris)
Tota la vida he passat desapercebuda. Mai he sortit per casualitat al diari, ni a una fotografia de l’escola, ni a un rànquing, ni vaig ser l’empleada del mes en els quasi trenta anys que vaig treballar a la merceria de
El dia que els vaig confessar als pares que quan havia conegut al Joaquim havia fingit, tots dos es van posar a plorar. El secret que tan bé havien guardat s’havia de destapar: al ser filla única i estimar-me tant m’havien fet creure que era guenya. Tenien por que al ser grans es quedessin sols i en una persona guenya no es fixa ningú. Passa desapercebuda. Joaquim, que m’estimava, va entendre que volgués fer feliç als pares i vaig tornar a ser guenya. Ara tenim un nen preciós, molt pigat i coix. També és fill únic.
A un racó de les golfes, a on no hi arriba la claror, hi ha la porta. La meva germana i jo, la varem descobrir un dia que jugàvem a fet i amagar. Potser havia estat sempre allà i no ens havíem fixat. L’havia oblidat fins que ella va agafar la varicel·la. Com no em deixaven jugar amb la meva germana ni entrar a la seva habitació vaig pujar a les golfes. Em vaig mirar la porta amb curiositat. Quan feia estona que l’observava, vaig sentir que darrera hi estossegava algú. Vaig posar la ma al pom, i amb cura, el vaig fer girar fins que es va sentir el clic. Vaig obrir la porta poc a poc i la claror em va fer parpellejar. Un home bufava el vidre i feia bombolles. Em va mirar i em va dir que m’acostés i l’ajudés amb les que ja tenia preparades. El forn roent donava molta calor. Va obrir una capsa on hi guardava persones. Eren molt petites i amb les pinces i molta cura, en posava una dins de cada bombolla. Les persones estaven contentes de poder sortir de la capsa. Un senyor barbut va costar molt de posar per que estava molt gras. A l’habitació, a tots els panys de paret hi havia prestatges i rengleres de prestatges formaven passadissos. Eren tots plens de bombolles. En un dels prestatges vaig veure a l’avi i al tiet tancats cadascú a una bombolla. Feia molt que no els veia i em van fer hola amb la ma. L’home de les bombolles, veient que ja era molt tard em va dir que marxés. Vaig sortir per la porta on havia entrat i vaig baixar les escales, des de les golfes fins el menjador. El pare obria la correspondència i llegia la publicitat assegut al sofà. Em vaig acostar i li vaig dir: - ¿saps que hi ha una porta a les golfes?- Ell va mormolar alguna cosa i va seguir llegint sense fer-me ni cas. Em vaig acostar per fer-li un petó i mentre sortia del menjador li vaig dir: - papa, aquest Nadal l’avi i et tiet tampoc vindran.-
Inventem mentides
Asseguda al gronxador arronso i estiro les cames. Em gronxo ben fort per pujar cada cop més amunt. Amb els peus vull tocar la branca més propera de l'arbre. El cel està ras i fa sol. Fa olor de tardor, de castanyes, molsa i bolets. És una olor que no la té res en el món i m’agradaria guardar-la en un flascó. Trec la punta de la llengua rosada i m'esforço per pujar ben amunt. L' àvia fa un crit i em diu que baixi immediatament, que com caigui em faré mal, i si no em faig mal, me'n farà ella amb la sabatilla quan baixi. Ma germana, que no li agrada que l'empenyin gaire fort, es gronxa mentre va taral·lejant una cançó. M'agrada mirar el sol entre les fulles dels arbres. A vegades la seva brillantor em fan parpellejar i quan tanco els ulls veig espurnetes blanques, com si fossin petits estels. L'àvia ens diu que no ens traiem els jerseis que ja fa fresca. Juguem a tirar pedres a un tronc d'un arbre que el va cremar un llamp. Sembla una sargantana amb les potes arrugades demanant auxili. L'àvia recull algunes castanyes que hi ha escampades per terra i les desa al cistell. Mentre miro enlaire veient el joc de colors de les fulles, alguna cosa es mou. Vigilo i per fi veig un petit esquirol que salta d'una branca a un altra. Crido per que elles la puguin veure, però l'esquirol ja ha desaparegut. Al cistell també hi ha una pinya que l'àvia s'entreté a obrir amb una pedra. Què bon són els pinyons! Ens diu que no en podem abusar per que ens poden fer mal a la panxa. Li demanem que ens en doni uns quants més, i ella riu i ens diu que demà ja hi tornarem al bosc i ens en donarà més. Sortim del bosc i tornem cap al camí, l'àvia ajudant-se amb un bastó, ma germana amb unes floretes grogues a la ma i jo fent salts d'una pedra a un altre. Tinc les bambes xopes però és igual, per que estic contenta.
S'ha girat un full del calendari
i tot el paisatge ha canviat
Darrera els fulls
hi ha la tardor
l'adolescència dels fills
el cinturó cenyit
el departament de personal
les amigues que troben promès.
La casa cada dia és més petita
el món més gran
i jo, sóc com sóc
pel dret i del revés
i cada dia dibuixo
un nou calendari
(la foto del blog de Criterion)

No deixo de mirar-te. No puc. Et veig reflectit al mirall cent vegades, com un joc de nines russes d' imatges idèntiques. Qui ets? Només conec les teves mans, el teu esbós. No puc deixar de mirar-te i tu, absent, no t'adones. Observo com sues i voldria passar-te la ma per les espatlles, esquena avall. Mirar-te als ulls mentre em llepo els dits salats. La teva suor perduda en la meva boca. Tapar-me els ulls amb un mocador de seda i només sentir la música, els nostres gemecs. No puc deixar d'imaginar-nos reflectits en el mirall. Repetits, tantes vegades, com les meves ganes.
Passo de puntetes per un món sorollós cercant el darrer mar. Vull ser peix. Nedar contracorrent amb l’ esquelet d’espines i escates a la pell. Amb l’empenta de les ones lliscar entre la bromera. Brànquies roges i lluents. Passar a tentines entre bancs de peixos i enredar-me entre mongetes de mar. Vull ser peix i serpentejar dins d’un mar en calma, que l’aigua em xucli i regurgiti. Per sentir només el so de la meva respiració. La remor del món exterior.
(Dibuix de Claudi Puchades)

Tot just feia una hora que s'havia fet de dia. La calor era sufocant. La munió gastava paraules i oxigen. L'inculpat seguia implorant i havia perdut tota esperança. Amb el braç s'eixugava de la cara, les gotes de suor. La roba se li havia enganxat al cos com una segona pell. Ja no sentia les mans emmanillades a l'esquena i les cames li flaquejaven. El sol arremetia amb força. La forca s'havia disposat en el fons de la plaça. L'acusat buscava entre la gent. Es va fixar en una figura que s'acostava. Com en un miratge, una forma desdibuixada semblava surar en el sufocant ambient. La il·lusió, provocada per la tòrrida temperatura, es va materialitzar en un home. Vestit amb toga, va caminar sense apartar d' ell la mirada. El reu tampoc podia apartar els ulls del magistrat. Era com si no existís ningú més. Del seu veredicte, depenia el quedar lliure. El jutge es va acostar fins a quedar gairebé enfront d' ell. Per sobre de les seves ulleres, no deixava d'intimidar-lo. Només apartava la vista per a comprovar l'hora en el seu rellotge. El presoner volia cridar-li que no era culpable. Però no podia, sentia la set esgarrapant-li la gola i cada múscul li dolia com si li haguessin clavat centenars d'agulles. La munió brunzia però va deixar d'escoltar-la. Només veia aquells ulls, les mans i el menyspreu. I ell, no era culpable. Per sobre la remor, només la seva tremolosa respiració, intoxicada de por. El magistrat ho examinava, mentre la seva mà dreta tenia el puny tancat. Els queixals i les dents fent pressió, les barres atapeïdes. La seva mirada era una emulsió d'odi i fàstic. El presoner intentava empassar saliva, però romania en la seva boca, hermètica pel terror. Ell no era culpable. El so d'una campana va trencar la xafogor i es va fer un silenci. El jutge només va dir quatre paraules. Va contenir la seva ira i van ser quasi bé un xiuxiueig, com si les paraules es fonguessin. A l' arribar el sol a l'instant més alt, s'havien assecat totes les seves esperances. L'ombra del presoner es va liquar i va anar a parar als seus peus. La gentada es va anar evaporant de la plaça. Els carrerons van absorbir fins a l'última vida. Com a un ninot de drap, el van dur fins a la forca. Havia llençat la tovallola. Amb la soga al coll, l'expressió de la seva cara es va congelar. El va mirar per darrera vegada i les seves retines es van marcir. Les convulsions van donar pas al balanceig de la soga. El jutge va romandre al costat d' ell, fins que l'ombra de l'home penjat, es va esborrar.