"Me interesa el futuro porque es el sitio donde voy a pasar el resto de mi vida."
"Muchas personas tienen un amante y otras quisieran tenerlo. Y también están las que no lo tienen, o las que lo tenían y lo perdieron. Y son generalmente estas dos ultimas, las que vienen a mi consultorio para decirme que están tristes o que tienen distintos síntomas como insomnio, falta de voluntad, pesimismo, crisis de llanto o los mas diversos dolores. Me cuentan que sus vidas transcurren de manera monótona y sin expectativas, que trabajan nada mas que para subsistir ... Antes de contarme esto ya habían visitado otros consultorios en los que recibieron la condolencia de un diagnostico seguro: "Depresión" y la infaltable receta del antidepresivo de turno. Entonces, después de que las escucho atentamente, les digo que no necesitan un antidepresivo; que lo que realmente necesitan, ES UN AMANTE!
"En la habitación hay una serie de objetos, y cada uno de ellos lleva pegado un trozo de cinta blanca, con una sola palabra escrita en mayúsculas. En la mesilla de noche, por ejemplo, la palabra es MESILLA. En la lámpara, la etiqueta dice LÁMPARA. Incluso en la pared, que estrictamente hablando no es un objeto, hay un trozo de cinta adhesiva donde se lee PARED. El anciano levanta un momento la vista, mira la pared, ve la etiqueta pegada a ella y, con voz queda, pronuncia la palabra pared. Lo que en este momento no podemos saber es si está leyendo la palabra escrita en la tira blanca o si solo se refiere a la pared propiamente dicha. Puede que se le haya olvidado leer pero sepa reconocer las cosas y llamarlas por su nombre o, a la inversa, que haya perdido la capacidad de distinguirlas pero que aún sepa leer."

Ahir nit, els Lepidòpters topaven obsessivament contra els vidres del fanal del pati. Jo menjava gaspatxo i en una cullerada vaig empassar quelcom diferent als trossets de ceba, cogombre, pa torrat i pebrot que hi havia afegit. Avui, a l'aixecar-me no he notat res estrany. Però ara ja porto tot el matí intentant surtir de l'oficina, topant obsessivament contra els vidres.
Toco tu ojo,



Confesso que em moria de ganes. M’anava tot molt bé: tenia feina, podia marxar de vacances cada estiu, gaudia d’un abona educació. Però sentia un neguit que no em deixava viure: volia saber quant m’estimaven els que m’envoltaven. Volia saber si em trobarien a faltar quan no hi fos, i estava disposada a pagar qualsevol preu. Vaig pensar en morir-me un divendres. Havent el cap de setmana pel mig, ningú tindria excusa per fer-me una visita. Novembre estaria bé. Sempre m’ha semblat un mes d’allò més avorrit. Vaig començar per la tria del taüt que va resultar ser més difícil del que pensava. Finalment i després de provar-los quasi tots, vaig triar-ne un de molt còmode i força luxós. Potser estava per sobre de les meves possibilitats, però ben mirat, ja no m’importava com arribar a fi de mes. Al tanatori vaig escollir la sala de vetlla numero quatre. Sobre tot per un motiu: era el meu número de la sort. Després, per no donar feina a la família, vaig encarregat els recordatoris. Després de molt dubtar, vaig triar un dibuix en tons grocs ja que no era gens supersticiosa. Tampoc volia cap frase de la Bíblia ni del Nou Testament. Havia de ser alguna cosa ben laica i molt d’esquerres, així que vaig triar un fragment de la cançó Yesterday, ja que tothom la coneixia i la podrien cantar. Mentre els convidats somiquessin, pensarien que era el funeral més emotiu en el que havien estat. El cotxe fúnebre havia de ser diferent. No volia la típica comitiva en cotxes vells i negres i vaig optar per un antic bus turístic. L’havien retirat de la circulació per un accident a la Sagrada Família. Un grup de turistes japonesos, van obrir una porta de les que donen a les torres i que tenen l’accés restringit. No van veure que encara no estava acabada la passarel·la i van baixar de pet els quasi cent metres d’altura fins caure sobre l’autobús. Quan va estar arreglat, vaig triar les fotografies on sortia més afavorida i em van fer uns pòsters que vaig enganxar per tot el vehicle. Ja ho tenia tot llest i tal i com vaig planejar, vaig morir un divendres de novembre. L’enterrament va anar de primera. Estava tota la meva família, amics, companys i coneguts. Fins i tot em vaig fixar que havia gent que no coneixia. Vaig morir per saber si m’estimaven i confesso que va valdre la pena.